El periodista madrileny i la dissenyadora adquiriren el 1999 el xalet de la Costa dels Pins per 175 milions de pessetes. Es pot considerar un bon preu si es té en compte que es tracta d'una parcel·la de 1.500 metres quadrats en primera línia de la mar i en una zona exclusiva, més encara si es pensa que l'escriptura pública registra un habitatge amb cinc dormitoris i quatre cambres de bany en dues plantes; i que els preus que es demanaven llavors a la zona no baixaven dels 300 milions de pessetes.
Tanmateix, els compradors valoraren la piscina, el solàrium i el petit embarcador, situats en el domini públic, a l'alça: 50 milions de pessetes. Però en el moment de la compravenda, Ramírez i De la Prada només desemborsaren 35 milions i condicionaren el pagament de la resta a la «transferència formal de la concessió de domini prèviament obtinguda per la venedora», abans de quatre anys. La Llei de Costes de 1988, en l'article 70.2, prohibeix de manera expressa la transferència de concessions, un detall que passà desapercebut a les parts, el notari inclòs.
Dos anys després d'aquella compravenda, el 2001, l'antiga propietària, Giuliana Arioli, aconseguí una nova concessió encara que per a un ús de caràcter «general, públic i gratuït». Per fer-la possible, el Ministeri assegurà que tapar la construcció amb terra hauria enlletgit la zona -en altres casos concrets de Mallorca no s'ha considerat el mateix- i que la titular havia pagat durant onze anys el cànon per la llicència caducada. Com sap qualsevol una mica familiaritzat amb les lleis, un pagament erroni a l'administració no dóna cap altre dret que exigir la seva devolució, però aquí es féu una excepció.
Ja que hi era, l'ordre ministerial que regularitzava aquella situació hauria pogut reservar zones per a ús «privat». Però allò hauria costat a Ramírez 150.000 pessetes mensuals, en lloc de les 15.000 per a l'ús «general». De fet, ningú no tenia perquè assabentar-se que aquells 350 metres quadrats de costa eren públics. L'ordre ministerial encara no s'ha publicat al BOE, com és preceptiu segons l'article 146.12 del Reglament, i ningú no tenia perquè llegir el full del Registre de la Propietat que diu: «La finca invadeix el domini públic marítimo-terrestre provisional». A més, l'Ajuntament de Son Servera ja s'ocupava que al camí públic que condueix fins a la piscina hi creixesin pins, s'amuntegassin branques i runes, i no fos netejat per la brigada municipal; i els murs elevats, les baranes metàl·liques i els guàrdies de seguretat tenien el seu efecte dissuasiu.
Tot això, fins l'agost passat, quan els membres del Lobby denunciaren la piscina marinera que apareixia en colors ben vius a les revistes de moda. Fou llavors que des de Madrid s'ordenà que la Guàrdia Civil vigilàs la zona dia i nit perquè allà hi havia un amenaçat per ETA.
A ningú no ha de sorprendre, doncs, que Pedro J. Ramírez hagi demanat ara que es revoqui la concessió i que el Govern socialista li'n doni, a ell, una de nova per a ús «privat». Per aconseguir-ho, addueix que és objectiu dels terroristes, sense adonar-se que allò més sensat per protegir-se seria tancar la seva parcel·la allà on acaba, costa endins.
Aferrat amb ungles i dents a la piscina, Giuliana Arioli l'ha contractat com el seu «gestor». El periodista té, per tant, «obligacions molt concretes», com aclarí el seu propi diari: «El manteniment, la neteja i la seguretat» d'una piscina pública». Ridícul, com pagar 50 milions a la senyora Arioli per una concessió de compliment impossible.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.