«Els trastorns de l'alimentació et fan una sensació de fals poder»

Pep n'és un exemple clar. Tot començà com un joc. Segons explica ell, era el típic nin una mica grasssonet, «ara veig que molt sensible», i els companys de classe es posaven amb la seva condició física, ja que no destacava en els esports.

Ja quan tenia 15 anys, Pep decidí que la situació no podia continuar pel camí que ho feia. El canvi d'escola hi contribuí i, tal com explica, «vaig decidir fer un Pep nou».

Aquest Pep nou començà a fer una mica de dieta, s'apuntà a un gimnàs, començà a sortir més, a relacionar-se amb més gent. Però als 16 anys «se m'escapà de les mans».

Les reduccions en la dieta eren contínues: «En vaig anar eliminant greixos, dolços, sucre, pastes... i vas reduint i reduint i la cosa curiosa és que no te'n tems».

Pep explica que ell ho trobava d'allò més natural i que de cap manera no era conscient que els altres es feien un plat, a l'hora de dinar, i ell «només hi tenia una fulleta d'enciam».

Aquesta situació li feia una sensació que ell anomena de «fals poder», ja que es tractava d'una etapa molt activa.

Als 18 anys, la seva família es començà a preocupar i a demanar què era que li passava.

Va ser llavors que Pep començà a cercar alternatives per fer veure que havia menjat, tot i que realment no fos així.

Amb 19 anys, va anar a fer el servei militar i «quan el vaig acabar estava molt ficat dins l'anorèxia: pesava 42 quilos».

A la mateixa edat, li aplicaren un tractament amb medicaments potenciadors de la gana. Pep recorda aquells moments com a especialment durs: fins i tot, assegura que experimentà «el fred de la mort».

Quan arribà el Nadal, «la gana es va apoderar de mi i vaig començar a menjar». El jove explica que les «panxades eren brutals». En sis mesos, passà de 42 quilos a 78.

Un dia, després d'una panxada va vomitar i «vaig descobrir que era un consol: d'aquella manera podia menjar i experimentar el plaer que això comporta».

Així, doncs, s'inicià en el cercle viciós de menjar i vomitar. «La bulímia et crea una sensació de culpabilitat brutal», es lamenta Pep.

Aquesta etapa li durà fins a 22 anys, quan els pares començaren a llegir certs articles i anaren a l'Associació Balear Contra l'Anorèxia i la Bulímia, on els ajudaren a veure el problema.

Quan Pep va reconèixer la malaltia, començà a fer passes per canviar. Conegué qui ara és la seva dona i mare de la seva filla i, segons diu ell mateix, «és gràcies a ella que ara visc i no li podré agrair mai el que ha fet per mi».

En qualsevol cas, Pep adverteix que, quan et penses que tens la malaltia controlada, és quan més has d'anar alerta.