El president del club nàutic de s'Estanyol afirma que no ha robat

Ginard reconeix tanmateix que ingressà talons al seu compte

J.F.M.Palma02/06/01 0:00

«Mai no m'he enriquit a costa del club aàutic de s'Estanyol ni n'he tocat un sol duro». Antoni Ginard Torelló, president de l'entitat, mantingué ahir la seva innocència i rebutjà els càrrecs d'apropiació indeguda que li presentaren davant la magistrada Magadalena Ferraté, del Jutjat Penal número 2 de Palma. Ginard és acusat per la Fiscalia i per dos socis, que li imputen haver-se apoderat de més de cinc milions de pessetes pertanyents a les arques del club. El fiscal demana una any de presó, mentre que les acusacions plantegen quatre anys més una indemnització a favor del club. El president de l'entitat va ser sotmès ahir a un dur interrogatori de més de dues hores per la fiscal Amparo González, que intentà aclarir la destinació dels quatre talons que varen ser cobrats del tresor del club i ingressats als comptes personals de Ginard.

Aquestes gestions econòmiques daten de l'any 1993, quan el club projectà ampliar el port esportiu, les quals provocaren la denúncia d'un grup de socis, disconformes amb la gestió del president. L'acusat, defensat per l'advocat Gabriel Garcías, explicà a la jutgessa que el 1983 s'encarregava de la gestió econòmica de l'entitat, si bé la junta de socis havia abordat que els pagaments de talons havien de presentar, com a mínim, dues firmes, la seva i la del vicepresident.

Ginard explicà que el club tenia pendent de pagament part dels honoraris de l'enginyer que havia realitzat el projecte, factura que havia d'abonar-se una vegada que se n'aprovàs l'ampliació (aquest pagament s'efectuà el 1995). Ginard detallà que per «evitar un desgavell a la tresoreria» es decidí apartar una sèrie de quantitats i guardar-les a la caixa forta, a l'espera que l'enginyer presentàs la factura. Els quatre talons es firmaren el 1993 i en realitat no s'obtingueren els doblers en metàl·lic directament des de l'entitat bancària, sinó que apareixen ingressats en un compte corrent, a nom de Ginard, en el qual casualment tenia pendent un crèdit personal.

L'acusat explicà que l'import dels talons l'avançà amb doblers de la seva empresa (els hi donà el seu comptable) i que per recuperar-los ingressà els talons al compte corrent. A pesar que insistí que aquest compte presentava un saldo negatiu, i a més el banc n'havia cobrat interessos, Ginard defensà la seva solvència econòmica: «Podria tractar-se d'un descuit».