Irantzu Varela: «Autodeterminarem cada un dels nostres cossos per aconseguir la llibertat»

Aquest passat dijous la periodista i activista feminista Irantzu Varela visità Mallorca convidada pel col·lectiu 'Empenta Jove'. Rebuda per un gran aplaudiment per part del públic (majoritàriament dones), Varela entrà a la sala del centre cívic de s'Escorxador de Palma per dur a terme una conferència sobre la reproducció dels rols masclistes en els espais d'oci.

Varela qualificà els espais d'oci (de les dones) com tots aquells espais temporals, o físics, que no estan enfocats al treball remunerat o al treball de cures. «Quan tenim temps, les dones tendim a dir que tenim temps per a nosaltres. I feim referència a tenir temps per a nosaltres quan volem dir que ens hem fet una banyera amb espuma o hem pres una copa de vi». «Els homes, en canvi, simplement teniu temps».

Carrer
En referència al lema feminista que, arran de les darreres violacions i assetjaments, se sent sovint «la por canviarà de bàndol», Varela explicà que s'acusa el feminisme d'incitar la violència quan, segons la periodista, es tracta de l'únic col·lectiu que no ha fet cap guerra ni genocidi. El significat d'aquesta afirmació és, senzillament, que les dones deixarem de tenir por. Que és aquesta i no una altra, tal com apuntà la referent feminista, l'única manera de desprendre's de l'opressor. Entenent la pèrdua de por cap a l'opressor com el camí cap a la llibertat.

Fent referència algunes de les seves experiències (extrapolables, quasi totes, a la gran majoria de dones). Varela explicava com, des de petites, se'ns ensenya, a les dones a tenir por. Però no se'ns explica a què hem de tenir por, ni quines eines hem d'emprar per superar aquesta por. «Quan vaig baixar del cotxe dels meus pares em digueren: vés alerta! I jo vaig respondre: a què? No ho sé, filla, però vés amb compte». «Quan era petita jugava amb un grup de nins amb un carretó a tirar-nos per un carrer que feia pendent i quan les mares ens veieren tot d'una cridaren: Irantzu, baixa d'aquí!».

Nit
En aquest sentit, Varela interpel·là a les oients quan plantejà la situació d'una dona tornant a casa a les 6 de la matinada que sent que algú camina rere seu i comentà la diferent reacció que senten les dones quan ens giram i veim que és una altra dona, en aquest cas una sensació de confort, o seguretat. Molt diferent en el cas que sigui un home, que el cor ens va més de pressa i arribam, en algunes ocasions, a fingir una telefonada per fer veure que parlam amb algú.

És per això, que l'activista defensa la denominada 'autodefensa feminista'. «No es tracta d'ara anar pegant als homes, sinó d'adquirir unes eines que ens facin sentir més segures en situacions de perill». Sortir corrent i saber quan començar a córrer o com utilitzar el teu cos per escapar són algunes de les pràctiques que s'utilitzen en aquest tipus d'autodefensa.

Un altre apunt que feu, tractava de com es reparteixen els espais entre homes i dones en les zones urbanes, sobretot en els carrers per als vianants. Varela interpel·là novament les assistents: «fixau-vos-hi»: els homes normalment van pel centre del carrer, en canvi, les dones van per les voreres. I encara més: «feis la prova!», d'anar pel mig del carrer (de vianants) i quan vengui un home de cara no us aparteu, «xocareu amb ell!».

Un altre exemple fou les dades d'un estudi que cità de l'Institut Basc de la Dona que demostren que als patis de les escoles els nins ocupen el 80% de l'espai (principalment central) i que, en canvi, les nines es distribueixen per les voreres i espais més petits. Els seus jocs en aquests espais també són prou diferents: mentre que els nins es diverteixen amb jocs que ocupen grans zones (com ara futbol), les nines acostum a dur a terme jocs que suposen espais més reduïts, com jugar amb la corda o amb les mans.

Cos
En relació al cos de les dones, la periodista argumentà que les dones vivim en una situació permanent d'acceptació per part de tothom que ens envolta. Tant és així que, ben sovint, el cos és la nostra principal diana d'atacs. La política catalana i exiliada, Anna Gabriel, fou, en aquest cas, l'exemple. «De cop i volta, ja no importava que era rotja i separatista, això passà a segona plana, només es parlava de si era guapa o lletja, del seu serrell, de si s'havia fet un canvi de look, etc.» Fent referència al moment en el qual, es va saber que Gabriel havia escapat de la justícia espanyola per marxar a l'exili.