“La vida és una lliçó darrere l’altra”

Andrea Terrades va néixer l'agost de 1953 a Nantes, filla de pare mallorquí emigrat a França a set anys i de mare francesa, del departament de l'Ardèche. Era un matrimoni amb cinc fills que va fer prou doblers amb una gran distribuïdora de fruita i verdures que compraven als pagesos del sud del país. El pare entrà de ple dins el món del ciclisme professional, però no va rebre gaire suport de l'oficialitat esportiva, perquè mai no va voler adoptar la nacionalitat francesa. Ell es considerava estrictament mallorquí i s'Arracó era l'únic lloc en el món que li inspirava un sentiment de pertinença.

Andrea, diverses vegades campiona d'Espanya com a corredora a camp a través -amb una filla d'un primer matrimoni i un fill sahrauí que va agafar en acollida amb la seva parella actual-, conta que quan tenia desset anys els pares decidiren de sobte traslladar-se a Mallorca, però ella no hi volia venir de cap manera, així que un any després es fugà cap a Nantes i, com que era menor d'edat, l'anaren a cercar.

Ara està encantada amb l'Illa i amb la tasca al seu restaurant Sa Sínia, de Santa Maria del Camí, on ha popularitzat els pastissos de manufactura francesa que ella mateixa prepara.

Entre França i Mallorca hi ha moltes diferències?
Sí, aquí es viu fora de la casa, al carrer, i el francès viu a dins. No van, com aquí, a sopar un cop per setmana al restaurant, o a prendre un cafè, viuen molt ficats dins ca seva, també pel clima; i en la manera de fer feina, aquí estam una mica més "ole, ole".

I els tòpics de sempre sobre la sensualitat, l'elegància francesa, encara són realitat o allà també s'han capficat dins la globalitat "Carrefour"?
Crec que sí, que ho han fet, perquè la gent normal no pot sortir a restaurants fins ni a llocs amb glamur; hi ha molta gent a França que viu amb 1.200 euros al mes i no tenen catorze pagues. Passa com aquí.

El vostre pare sempre es va sentir mallorquí. I vós?
Jo, ara per ara, em sent mallorquina; fa uns anys vaig guanyar la correguda a peu Palma-Valldemossa i un periodista em va dir "tu ets francesa" i li vaig contestar "no, som mallorquina i de s'Arracó". I quedà parat; pel meu accent, no ho havia sospitat. Vaig poc a França; crec recordar que la darrera vegada fou fa quatre anys. No som com mon pare, que mentre estava a França només somiava a tornar. Jo estic molt bé aquí!

Com viviu la crisi? Esperàveu que fos tan forta?
Es veia a venir, el que passa és que, quan la gent començava a patir-la, nosaltres no en teníem i encara mantenim la mateixa plantilla al restaurant; però sí que es nota que ve més gent i, curiosament, feim menys caixa, i això vol dir que la clientela demana un sol plat, unes postres, però no com abans: un vi bo, unes herbes dolces... Això s'ha perdut perquè la gent no pot pagar-ho.

Tenc entès que us agraden molt els cans. Quin benefici emocional en treis?
Sempre m'han agradat molt! Ahir era al sofà i tenia una cusseta menuda, de dos quilos, a una banda, un cusset a l'altre costat i els peus damunt un tamboret, amb un tercer. Un el tocava amb els peus i els altres amb les mans. El meu home em diu que si li haguessin dit que hauria de conviure amb sis cans no s'ho hauria cregut i que està segur que mitja hora abans de jo arribar, ells ja són a la porta, esperant-me.

Les principals virtuts i defectes de la societat actual.
Hi ha gent bona, que ajuda; n'hi ha molta. I de vegades no els ho faciliten. La meva filla, de 38 anys, anà a la Creu Roja per fer-ho i li posaren tants entrebancs, tants de cursets, tantes reunions, que al final no ha fet res.

I coses negatives?
Pens que avui dia la gent no fa tanta feina com abans. Jo n'he fet fins a cent hores a la setmana! Saps què és, això? Compta: són tretze o catorze hores diàries. I ara, si poden fer-ne set i mitja en lloc de vuit, doncs això fan.

Teniu fe en la humanitat?
Sí, pens que tot això s'arreglarà. Ja hi ha gent que s'adona que no podíem continuar d'aquella manera, tothom ho volia tot i s'han de saber racionalitzar les coses. Jo, en començar, em vaig comprar un apartamentet; quan ja l'havia pagat, al 16% d'interessos, per cert, al cap d'un temps el vaig canviar per un altre, una mica més gran; i llavors havia d'arribar el xalet. Però ara es casen i volen un pis de 200 metres i han hagut d'adonar-se a cops -això és el dolent- que no pot ser així, que haurem de tornar a un abans. La vida és una lliçó darrere l'altra, així que els joves hauran d'aprendre que les coses van a poc a poc. No es pot tenir tot immediatament.