Els espectadors s’apropaven fins al número 33 del carrer de Nunó Sanç amb la intenció de transgredir els valors de la societat de llavors, o satisfer amb aire decadent i solitari, els propis desitjos sexuals. Dues són les èpoques que visqué. Una primera, amb la Lola per protagonista de furtius actes sexuals.
Amb l’arribada dels videoclubs, però, el cine Doré evolucionà cap a un públic homosexual. I malgrat que les pel·lícules projectades no deixaven de mostrar sexe heterosexual, els espectadors eren més aviat gais. Àvids, és clar, de mantenir una primera experiència sexual que, gràcies a la foscor de la sala, no transcendís d’aquelles parets.
Però la decadència de l’immoble arribà a un punt excessiu, fins i tot per a un local que tant li escau la deixadesa.
L’any 2005, la promotora Habitatges Es Batzer escrigué el punt i final dels Doré en comprar l’edifici. El tiraren a terra, ja que la vella estructura era més perillosa que útil. Però conservaren la façana, protegida per l’Ajuntament com a testimoni d’altres èpoques passades.
"Hem construït deu habitatges estil loft", explica el promotor Manuel González. El preu, entre 300.000 i 330.000 euros per als 115 metres quadrats que fan els apartaments.
A la base, el garatge. Escales amunt, a la primera planta, l’habitació principal, el lavabo i un rebedor. Continuam. A la segona planta, la sala d’estar i la cuina. I damunt la cuina, com si d’una llitera es tractàs, s’alça un entresolat amb l’espai perfecte per instal·lar-hi un despatx, llibreria o taller.
"La veritat és que aquest lofts estan pensats per a urbanites, és el perfil més addient", explica Boris Pena, arquitecte del projecte juntament amb el també soci Javier Oliver. O sigui: parelles de gent jove, o adults sense fills; separats o divorciats amb ganes de rejovenir; singles, homosexuals...
Perquè el disseny, com mostren les fotografies, és una invitació als urbanites. I a les referències cinèfiles. Les escales que connecten els tres pisos, per exemple, són d’un metall negre l’estructura de la qual recorda una claqueta. Les portes exteriors de cada apartament duen estampats, de la mateixa manera, el número de la vivenda. "Com les xifres del compte enrere que precedeix les pel·lícules", descriu Boris Pena. Just davant la porta es troba una bústia d’estil americà, amb el peu negre i el lema U.S Postal.
I davall els escalons de l’entrada a la casa, s’hi situen uns focus, petits i rodons, que evoquen la il·luminació de qualsevol cine.
Efectivament, els lofts són plens de complicitat amb al seu passat més recent. "És un projecte fet amb entusiasme, en el qual hem volgut tenir cura de tots els petits detalls". Tant és així, que els ha fet guanyadors del premi Ciutat de Palma d’arquitectura, concedit dia 25 de gener passat.
A partir d’ara es veurà si la reconversió d’espais industrials en vivenda torna en moda.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Jo record quan a finals dels anys 50 i principis dels 60 es podien veure a ne's Doré dues pel·lícules i en sessió continua per 2 reals a públic i 1 pesseta a butaca.
Zurimendi, Qui era la lola?
Segurament, els palmesans que recorden el "Doré" (També "Dorado") com a sala X son els consumidors de pel·lícules X. Hi ha molts de palmesans que tenen molt més bons records, d'aquesta sala, els quals no tenen res a veure amb els solitaris desitjos sexuals. O pot ser sigui que l'autor de l'article ho recordi, el "Dorado", o "Doré" per això mateix, que tot podria ser. Per la meva part, ho recordo com un lloc de concurrència familiar, per les pel·lícules dels Marx, per exemple, no per les que tenien els "conills a lloure" com argument.
El Cinema Doré, el Dorado, es molt anterior a la República. Va ser projectat per l'Arquitecte Guillem Reynés, probablement devers l'any 1915. El mateix autor va fer el cinema Modern, a la Plaça de Santa Eulalia i a la mateixa barriada dels Hostalets hi projecta un centre cívic i social pel barri
Crec que la gent el recordarà més per Cine Alexandra, que és el nom que tenia abans de ser sala X.