«La batalla de Gaza és la batalla de tots nosaltres, com la guerra civil espanyola, la de Beirut el 1982, o la del Líban el 2006»

1. Per què l’operació militar de Hamàs del 7 d’octubre va commocionar l’Orient Mitjà i el món? Quin és l’impacte històric d’aquell esdeveniment sobre els moviments de resistència de l’Orient Mitjà?
No hi ha cap mena de dubte que pel poble palestí, i de fet pel poble àrab, el «Diluvi d’Al-Aqsa» del 7 d’octubre fou una operació militar de proporcions mítiques; en qualsevol cas, sense precedents des de l’ocupació de Palestina el 1948, una espècie d’epopeia llegendària als ulls dels pobles àrabs. Alguns escriptors es remunten a Homer per evocar la imatge de la Ilíada, una llegenda heroica «en què el dèbil aconsegueix derrotar al seu colonitzador en un equilibri de forces inimaginable». En tan sols dues hores, la major potència d’Orient Mitjà, el cinquè exèrcit del món, va sofrir una derrota aclaparadora a mans d’una modesta unitat de comandos denominada «Distancia Zero» (per destacar l’enfrontament del cos contra el tanc), formada per un centenar d’homes armats modestament, però dotats d’un valor heroic. Vint assentaments alliberats, bases militars ocupades –una de les quals quarter general del Tsàhal [N. del T.: exèrcit d’Israel] al sud–, també un observatori militar d’alta tecnologia encarregat de controlar la frontera, la unitat 545 d’investigació i la unitat 414 d’intel·ligència neutralitzats i dos generals capturats. La llegenda sionista-occidental de la invencibilitat de l’Estat sionista es va esmicolar. En qüestió d’hores, Gaza es convertí en Hanoi. Recordem la cèlebre frase del general Giap [revolucionari vietnamita] durant una visita a Alger el desembre de 1970: ‘’Els colonialistes són mals alumnes de la història’’.

Imaginau el terratrèmol que va sacsejar tot el sistema de l’Imperi d’Occident davant la derrota sobtada de la seva mà dreta, en la qual ha invertit milers de milions de dòlars durant gairebé un segle. La mateixa potència a què l’Imperi havia confiat la funció de ser cap de pont imperial per controlar les rutes marítimes estratègiques, els recursos vitals com el petroli, el gas i l’urani, i de constituir la peça clau per consolidar la seva dominació i desestabilitzar als enemics de l’Imperi, introduint relacions de classe en benefici dels opressors. Israel era al cor d’aquest sistema capitalista que havia de mantenir dependents als països del Sud; per això, el poble palestí s’havia de convertir en un escenari precursor, en un model de persecució. Per aconseguir-ho, era necessari desposseir-los, deshumanitzar-los, mantenir-los bloquejats, massacrar els seus líders històrics. Això requeria un estatut específic per als seus titelles, i una protecció política, institucional, financera i mediàtica.

L’alarma immediata que sacsejà el 8 d’octubre a tots els dirigents del món capitalista, que acudiren en massa a Tel Aviv, és la prova irrefutable de la inversió del món occidental en aquest Estat constituït al marge de la llei, al marge de tots els drets i normes humanitàries. Drets i normes creats pel propi Occident.

El 7 d’octubre fou una derrota per l’Occident imperialista. Ara hi ha un abans i un després del 7 d’octubre.

2. Hamàs és una organització terrorista?
Comencem assenyalant que, a banda d’EEUU i l’UE, cap altre país del món acusa Hamàs de terrorisme.

Si ens fixam en la història, el terme «terrorista» no sempre ha estat pejoratiu. Els revolucionaris empraren el «terror» contra els enemics de classe. Fou durant la Revolució Francesa quan el terme «terrorista» s’emprà per primera vegada per Gracchus Babeuf en parlar dels «patriotes terroristes del segon any de la República». Pel marxisme, el Terrorno era en absolut un fi polític, sinó una eina, l’instrument d’una política, i s’ha de jutjar en relació amb els objectius d’aquesta política. Això planteja dues qüestions diferents: primer, la qüestió de la legitimitat dels fins polítics; segon, l’adequació als mitjans. Condemnar el Terrorcom a «sistema» metafísic oculta l’interès per deslegitimar els objectius polítics que es fixà.

Prenguem d’exemple la Comuna de País, punt culminant de la guerra civil francesa. Després de la seva derrota se’ls qualificà, per citar tan sols Le Figaro, òrgan de la reacció dels de Versalles, de «terroristes de l’Hotel de Ville (de l’Ajuntament)» o de «terroristes del 18 de març» o «la Comuna terrorista». El Terror es defensava o es combatia en funció dels objectius que perseguien les diferents classes socials i faccions polítiques i que cada una considerava legítimes.

A una carta a la mare, Friedrich Engels explicava: «Dels pocs hostatges que foren afusellats a l’estil prussià, dels pocs palaus que es cremaren a l’estil prussià, se’n parla molt, perquè tota la resta és mentida; però dels 40.000 homes, dones i nins que els versallesos massacraren amb metralladores després que fossin desarmats, no en parla ningú». Podríem dir que aquesta descripció d’Engels fa referència als esdeveniments de Gaza. Podríem pensar que descriu com els mitjans de comunicació occidentals han valorat desproporcionadament (ho continuen fent) l’impacte de l’atac de Hamàs el 7 d’octubre, i el genocidi que el seguí amb la venjança sanguinària de l’exèrcit del Tsàhal recolzat per les forces Delta estatunidenques i els seus tres portaavions a la Mediterrània. Qui ha parlat de l’Hiroshima de Gaza no s’allunya de la xifra de 70.000 víctimes que caigué al Japó l’agost del 1945. A Gaza, la xifra de civils assassinats ascendeix a 50.000. Els Estats imperialistes-colonials han denunciat habitualment el terrorisme de les lluites dels pobles sotmesos a la seva dominació i han tractat als seus combatents com a terroristes. Recordem una vegada més que diverses organitzacions terroristes, a la picota al llarg de la història, arribaren a ser interlocutors legítims; fou el cas del Viet Cong, de l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), del Front d’Alliberació Nacional algerià (FLN), del Congrés Nacional Africà (CNA) i moltes altres organitzacions qualificades al seu moment com a «terroristes», com l’OLP i l’FPLP a Palestina.

Amb aquest terme es pretenia i es pretén despolititzar la seva lluita, presentada com un enfrontament entre el Bé i el Mal. Cada vegada que els palestins es rebel·len, Occident –tan ràpid per glorificar la resistència dels ucraïnesos– invoca el terrorisme. Ho feu durant la primera Intifada el 1987 i la segona del 2000, durant les accions armades a Cisjordània o les mobilitzacions per Jerusalem, durant els enfrontaments a Gaza, assetjada des del 2007 i que ha patit sis guerres en 17 anys.

Queda per tractar la qüestió de la legitimitat d’Israel per defensar-se i desarmar Hamàs. Alguns mitjans de comunicació sionistes arriben a invocar Thomas Hobbes i la seva percepció del que anomenava la possessió per part de les classes dominants del «monopoli de la força física legítima». S’ignora així que aquesta legitimitat no pot aplicar-se a un Estat de colons, una legitimitat impugnada en primer lloc pels palestins, pels pobles dels països del seu entorn atacats (libanesos, siris, iraquians, iemenites, iranians…) i per tots aquells que el consideren un Estat de colons. Abans de l’engany dels «Acords de pau» d’Oslo, la majoria de països del món no reconeixien Israel. La seva legitimitat es basa en una decisió de Nacions Unides, mentre que Israel ha rebutjat sistemàticament totes les decisions relatives al poble palestí (resolucions 242, 323 i 194 de dret de retorn dels palestins al seu país).

3. Pots explicar breument el contingut polític de l’Eix de la Resistència, quins són els seus membres i quin lloc ocupa Palestina?
Hi ha dos eixos diferents, que se solapen, però que no tenen una direcció comuna. Hi ha l’eix dels Estats: Iran, Síria [fins a la caiguda d’Al Assad el desembre passat], Iemen, Líban (sud [per la presència de Hezbol·là]); i l’eix dels moviments de resistència, que són grups político-militars antiimperialistes d’obediències diverses que van des del xiisme dels desheretats al marxisme. Tots, inclòs Hamàs, plantegen la qüestió anticolonial, i alguns propugnen la justícia social al seu programa. Es troben integrats essencialment per Hezbol·là (Líban), Jihad Islàmica (Palestina), Ansar Al·lah (Iemen [els anomenats huthis]), Al-Hashd Al-Sha’abi (Forces de Mobilització Popular, Iraq); i podem afegir a aquest bloc l’FPLP (Palestina), la Saraya (unitat especial dels camps de refugiats palestins al Líban) i altres organitzacions comunistes, com per exemple el Partit Comunista del Líban, que acaba de cridar a la mobilització als seus militants i s’entrenen a les bases de Hezbol·là. Hi ha una coordinació important entre aquests grups político-militars, que actuen baix el lema «Unitat de Camins», una forma que garanteix la independència relativa de cada organització, en particular de les que tenen base a Palestina, com Hamàs. No obstant això, cal senyalar que la coordinació amb Hamàs és més o menys distant, essencialment per raons ideològiques –Hamàs forma part dels Germans Musulmans, grup islàmic sunnita conservador–, però també per diferències polítiques, l’aliança de Hamàs amb Qatar i Turquia, que ha afectat les seves relacions amb Síria. El 2014 Hamàs hagué d’abandonar el camp de Yarmouk, a Síria. Tot i això, és important assenyalar que Hamàs té una estructura diferent a la de les organitzacions mercenàries islàmiques creades per la CIA, com Al-Qaeda o Al-Nusra o l’Estat Islàmic, l’únic objectiu dels quals és destruir les estructures dels Estats àrabs i combatre la seva resistència antiimperialista.

Hamàs és un moviment palestí arrelat a les classes treballadores de Gaza, Cisjordània i els camps palestins de Gaza, Cisjordània i Jordània. Hamàs fou escollit democràticament a unes eleccions supervisades per les Nacions Unides el 2007, i des de llavors Gaza es troba bloquejada no només per Israel, sinó també per Europa i EEUU. No és l’Islam el que molesta als imperialistes, que històricament han sabut utilitzar perfectament l’Islam feixista. Confronten a Hamàs perquè l’organització es nega a deposar les armes fins que no alliberi Palestina i rebutja els anomenats tractats de pau, com els de Camp David o Oslo, que sols han servit per usurpar el 78% de la Palestina històrica anterior a la Nakba del 1984. Hamàs rep actualment entrenament i armes de l’Eix de la Resistència antiimperialista i no dels seus amics ideològics d’Estambul o Qatar. Això explica les diferències dins Hamàs entre dues branques: la branca militar, Al-Qassam, i la branca política, el líder de la qual viu a Qatar i no a Gaza. També cal assenyalar que l’alliberament de Palestina es troba al cor del programa d’aquest Bloc de la Resistència, com també acabar amb la ingerència ianqui a l’Orient Mitjà.

Tot i aquestes diferències, la batalla de Gaza que es lliura actualment ha requerit la unitat de tots els components mencionats i una coordinació militar perfecta. El seu ingeni i la seva valentia passaran a la història.

4. La demostració de la vulnerabilitat militar de l’Estat sionista, per la Resistència Palestina, és comparable a la victòria de la Resistència al Líban el 2006?
Indubtablement que hi ha similituds, perquè en ambdós casos es tracta de comandos equipats precàriament que s’enfronten a un exèrcit regular dotat de mitjans importants. Els relats de la batalla que ens arriben cada dia des de Gaza mostren que la força de la determinació dels combatents és decisiva pel resultat de la mateixa.

Quan els gazians es refereixen als seus combatents com a «samurais» o parlen de «Distància Zero», volen mostrar el valor enorme d’»un combatent que s’enfronta a un tanc». El 2006, a la planura de Khiam, quan combatents de Hezbol·là s’apoderaren de 40 tancs Mer-Kaba sense destruir-los, empraren la mateixa tàctica. Sayed Hassan Nasral·la [líder de Hezbol·là assassinat per Israel l’any 2024] digué llavors per animar als seus homes: «Israel és més dèbil que una teranyina». En paraules de Mao: «l’imperialisme és un tigre de paper».

La derrota del Tsàhal fou tan amarga que des del 2006 Israel, que a lliurat sis guerres destructives en 25 anys, ja no s’atreveix a aventurar-se al Líban [fins al setembre de l’any passat].

Avui, a Gaza, la seva venjança terrible i covarda contra civils, sobre tot dones i infants, no juga al seu favor. En termes militars, les forces poderosament armades israeliano-estatunidenques, Tsàhal i Delta, no han estat capaces, en 50 dies [avui, 1 any i 4 mesos] de guerra ferotge, d’aixafar el foc dels combatents, d’aturar Hamàs, ni de capturar a cap dels seus combatents. La resistència de Gaza, el seu poble i els seus combatents, està ressuscitant la batalla de Stalingrad.

5. Té fonament real l’opinió que el govern sionista coneixia l’atac palestí del 7 d’octubre i el permeté per desencadenar la massacre?

Totalment al contrari. Com hem assenyalat abans, Israel fou sorprès de manera escandalosa. El comando arribà a ocupar les oficines de la Direcció General, presentada como una joia de la tecnologia. L’atac va posa en evidència els errors estructurals del cinquè exèrcit més poderós del món; va mostrar la desestabilització d’un exèrcit que començà a disparar a tot el que es movia, inclús els seus propis ciutadans. Aquests fets foren revelats tant pels membres del comando palestí, com per la premsa israeliana, que cità testimonis. També Nasral·la va al·ludir al seu discurs al desconcert de l’exèrcit israelià, que va disparar contra civils israelians.

6. Quins són els plans principals de l’imperialisme sionista que s’han trencat a causa de l’atac palestí?
Hamàs encara no ha revelat les dues raons fonamentals de la seva intervenció: l’elecció de la data i el lloc de l’operació. Però convé fer algunes anàlisis per caracteritzar la situació:

– La necessitat vital de rompre el bloqueig, després que els túnels del costat egipci fossin tancats en operacions israeliano-egípcies conjuntes l’any 2019 que asfixiaren Gaza.

– La voluntat de frenar la neteja ètnica que es produeix a Cisjordània des del 2020 i que ha afectat a 1.600 joves [actualment, molts més], especialment a Jenín, Nablus, Jerusalem i Hawara, on l’any 2023 hi hagué un pogrom [de colons sionistes contra palestins].

– El desig de salvar Al-Aqsa, santuari musulmà i símbol de la capital de Palestina, que Netanyahu ha decidit confiscar i obrir al Mur de les Lamentacions. Els atacs a l’oració dels divendres han esdevingut sistemàtics.

– Acabar amb el procés d’acostament entre Aràbia Saudita i Israel, que incloïa la construcció, ja començada, del Canal Ben Gurion I entre Aràbia Saudita i Israel, que hauria de desembocar a Gaza.

– El propòsit d’Israel de fer-se amb els jaciments marítims de gas de Gaza.

– Les repetides declaracions d’Israel sobre la necessitat de reduir a la meitat la població de Gaza i enviar l’altra meitat al Sinaí, així com d’enviar els combatents de Hamàs a Guantánamo i als dirigents polítics a Qatar.

7. Per què la solució dels dos Estats, israelià i palestí, és inacceptable per les diverses corrents de la Resistència Palestina i per què qualifiquen aquesta proposta de col·laboració amb l’enemic?
Si volem resumir la història de l’ocupació de Palestina en poques dates, podem dir que Palestina fou ocupada en tres fases: la Nakba de 1948, la Naksa o derrota de 1967 i els acords d’Oslo de 1993. Com reconeix Elias Sambar, cap de la delegació palestina responsable de les negociacions de pau, els anomenats acords de pau (sic.), que han durant 32 anys, només han servit per reduir Palestina. Avui només queda el 6% de la Palestina original.

A més, una de les raons de la «popularitat» de Hamàs, elegit democràticament el 2007 sota els auspicis d’una missió internacional d’observadors de l’ONU, és que els gazians, contra tot pronòstic, escolliren el partit, no per la seva «doctrina islàmica», sinó perquè l’organització es nega a abandonar les armes i negociar un acord de capitulació. Una postura que ha costat la vida a una dotzena dels seus líders històrics, inclòs el fundador, el xeic Yassin, brutalment assassinat. Des de llavors, Israel ha sotmès Gaza a un bloqueig com a càstig col·lectiu. Un bloqueig total que ha durat 17 anys, que ha fet de Gaza una presó a l’aire lliure abans de convertir-se en un cementeri a l’aire lliure.

Hamàs no fou l’única organització que rebutjà els Acords d’Oslo, coneguts com els Acords Vergonyosos. Totes les altres organitzacions palestines els rebutjaren, inclosos faccions de Fatah (com Fatah-Consell Revolucionari), així com la majoria de dirigents de l’OLP, i personalitats properes a Arafat com Mahmud Darwix, que escrivia els discursos d’Arafat, o Edward Said. L’Estat dormitori, o l’Estat tap que presideix Mahmud Abbas és primerament un Estat de seguretat destinat a protegir Israel.

La solució dels dos Estats no és més que un esquer que ha permès a Israel desposseir als palestins, accelerant la construcció de centeners d’assentaments i una neteja ètnica sistemàtica a Cisjordània. Aquest any, abans del 7 d’octubre [de 2023], 266 joves palestins foren massacrats a les seves cases davant les famílies, en una operació preventiva, ja que per decisió del Tsàhal «aquests joves eren terroristes en potència».

De fet, molt abans del 7 d’octubre de 2023, Israel mai no havia ocultat la seva intenció de «reduir a la meitat, és a dir, aniquilar a un milió d’éssers humans –el nombre de palestina a la Franja de Gaza», provocant una «nova Nakba» i, per tant, l’èxode i el genocidi. El que veim actualment a Gaza forma part d’un llarg i sagnant calvari pel poble gazià: el 2006, 400 màrtirs; el 2008-2009, 1.300 màrtirs; el 2012, 160 màrtirs; el 2014, 2.100 màrtirs; el 2021, gairebé 300 màrtirs; i a la primavera de 2023, diverses desenes.

Por descomptat, la «pau» d’Oslo es feu sota auspici dels EEUU, que volien protegir al seu fill i donar-li reconeixement internacional. Oslo va atorgar a Israel el reconeixement de tots els països asiàtics, inclosa la Xina, dels països llatinoamericans i de 52 països africans.

Segons Ilan Pappé, l’anomenada pau també donà a l’Estat colonial «l’absolució total de tots els crims comesos contra el poble palestí des de 1948».

8. Què ha canviat definitivament d’ençà del 7 d’octubre, a la regió?
És prest per avaluar tota la transcendència de l’esdeveniment, que dependrà del resultat de la guerra, però el que és segur és que s’ha trastocat l’equació sobre la qual descansa l’equilibri entre l’Occident imperialista arrogant i els països del Sud.

El fet que Israel hagi arrasat el nord de Gaza i assassinat a 30.000 civils [actualment, més de 55.000 –com a mínim], el 70% dones i infants, i que hagi obligat a fugir a un milió i mig de persones, no significa que Israel hagi guanyat. Després de 50 dies d’atacs [més d’un any, avui], els seus objectius no s’han complit.

També és cert que la desoccidentalització del món s’ha accelerat als països del Sud. L’Occident bàrbar ha quedat desemmascarat davant els pobles. Ha suposat la fi de les il·lusions sobre Europa com a model de democràcia o santuari dels drets humans i la seva cara verdadera ha quedat al descobert arreu del món. Els responsables occidentals són assenyalats com a criminals de guerra.

Pel que fa a la posició dels BRICS, constitueix una decepció total pel món àrab i especialment pels moviments de resistència. Els BRICS s’han mostrat com una aliança exclusivament econòmica, que tan sols vetlla pels seus propis interessos. Queda molt lluny de l’esperit de la No Alineació o de Bandung. Tenen interès en què EEUU s’enfonsi a l’Orient Mitjà i esperen treure’n benefici.

9. Com d’important és la solidaritat internacional als països que avui es troben al cor de l’imperialisme?
Les manifestacions massives a totes les grans ciutats del món, són el testimoni d’una revolta contra els crims d’Israel i els seus protectors compromesos amb les accions militars d’Estats Units; una revolta contra la hipocresia d’Occident que ha remogut cel i terra contra Putin fins a un punt que frega el racisme antirús, mentre que aquí calla contra aquests crims sòrdids.

Mentre que Estats Units es considera el defensor principal d’Israel, és interessant observar que les manifestacions estudiantils de suport al poble palestí a EEUU mostren una mescla heterogènia d’àrabs, descendents d’esclaus estatunidencs i nets d’emigrants llatinoamericans. De l’opressió que pateix el poble palestí se’n fan ressò, tant els països del Sud, com una part importants dels ciutadans dels països del Nord, que recorden a l’opressió patida durant segles de colonització i dominació, inclús d’humiliació i crueltat, infligida per part dels seus avantpassats. Israel apareix així com el darrer dels països «blancs» que oprimeix a un poble del Sud. I el palestí desposseït, pobre i terroritzat es converteix en un símbol de classe.

Llegint les pancartes dels manifestants, hom té la impressió que l’»excepció israeliana», concedida per Occident en nom de les víctimes de l’Holocaust, i que minimitza el sofriment i la crueltat que han patit altres pobles del món, aviat arribarà al final. La solidaritat internacional s’alimenta de la resistència i el sacrifici d’un poble màrtir que pateix tres guerres al mateix temps: el terrible bloqueig total, el genocidi i l’èxode. Avui capvespre, un representant de l’FPLP ha declarat que «el nostre poble es nega a marxar, ha après des de la primer Nakba que si abandona la pàtria mai no tornarà; així que la seva única opció és «vèncer o morir»». Romandre a la seva pàtria ja és una victòria.

Personalment, estic convençuda que la batalla de Gaza és la batalla de tots nosaltres, com la guerra civil espanyola, la de Beirut de 1982, o la del Líban del 2006. Encara ressonen al meu cap les paraules de Miguel Urbano quan va venir a saludar a la resistència: «on l’imperialisme concentra les forces militars, polítiques, econòmiques i mediàtiques, qui s’hi enfronta ho fa en nom de tota la humanitat». La caiguda de Gaza serà la caiguda de tots nosaltres davant la barbàrie capitalista. El mèrit d’aquesta solidaritat és haver assenyalat amb el dit al nostre enemic de classe.