El 1986 Joe Biden declarava davant un grup de senadors: «és la millor inversió de 3 bilions de dòlars que fem. Si no existís Israel, els EUA haurien d’inventar-ne un per protegir els nostres interessos a la regió». Darrere d’aquestes afirmacions s’amaga una llarga i estreta relació del sionisme amb l’imperialisme de torn molt abans fins i tot de la creació de l’actual Estat d’Israel el 1947.
En el seu afany per liquidar les comunitats jueves incòmodes (assimilacionistes i socialistes) el sionisme anirà estrenyent la seva col·laboració amb l’imperialisme sense el qual és impossible explicar la seva influència en el món d’avui ni el caràcter reaccionari de tal ideologia antisemita.
El sionisme com a nacionalisme jueu
Al llarg del s. XIX i com a condició necessària pel desenvolupament del sistema capitalista, aquest necessitava per a la llibertat de circulació de mercaderies l’existència d’ un mercat nacional, primer pas per als estats nacionals. El món germànic del s. XIX va ser el bressol del nacionalisme ètnic imbuït pel romanticisme i l’idealisme. De la mà de Fichte, Herder, Shelling, etc. neix el nacionalisme ètnic alemany i, d’aquesta matriu, el sionisme, aquest últim de la mà de Theodor Herzl.
Aquest nacionalisme va proposar la creació d’un Estat nacional jueu que en un primer moment no va situar a Palestina i que mai no va ser majoritari entre la comunitat jueva perseguida pel nazisme. Per això, el sionisme no ha estat mai judaisme ni és coincident amb el poble jueu: el primer és nacionalisme ètnic mentre el segon és la religió, i gran part dels jueus són ciutadans assimilats als països del món. De fet, el sionisme sí que és antisemitisme perquè és hostil al món àrab, igualment descendent de Sem.
Com que no gaudia de popularitat, Herzl es va proposar crear l’Organització Sionista Mundial (OSM) i recaptar suports entre els polítics de l’imperialisme o imperi de torn. Però malgrat l’enorme interès de Gran Bretanya per tenir influència a la regió, no serà fins després de la IGM amb la derrota i partició de l‘imperi otomà que el projecte d’aquest Estat comenci a rebre majors fluxos de colons de sionistes recolzats per l’imperialisme. Cal un breu recorregut històric de com l’imperialisme i el sionisme aniran convergint en interessos comuns i com l’elecció de Palestina no és al casual; més que a designis celestials, aquesta respon a raons terrenals.
El centre imperialista i la seva perifèria
A Europa occidental el capitalisme havia assolit el seu màxim desenvolupament entre 1870-1890, que s’expressava en el domini econòmic i polític dels grans monopolis dins i fora de l’àmbit nacional. Els seus principals estats nacionals (França, Gran Bretanya i, en menor mesura, Alemanya) ja s’havien repartit el que quedava per repartir al món (Àsia i Àfrica). No obstant això, aquest domini mundial no significava que el desenvolupament capitalista assolís tots els països del món per igual. Al contrari, segons el seu desenvolupament i intercanvi econòmic es distingia un centre imperialista i una perifèria dependent.
Divide et impera
A Europa oriental, però, pervivia el més vell i caduc: grans imperis semifeudals com el rus o l’otomà, al Pròxim Orient. Aquests, que havien quedat al marge del repartiment colonial, incapaços d’impulsar la industrialització capitalista, comencen a ser percebuts per les noves potències imperialistes com la nova destinació de les seves ambicions: en l’econòmic, el capital francès i anglès s’apoderen dels recursos i dirigeixen la industrialització russa; mentre políticament, Gran Bretanya tractarà de desestabilitzar-la intervenint als Balcans, tot donant suport a l’imperi otomà per aprofitar el seu declivi i finalment desmembrar-lo després de la Primera Guerra Mundial (IGM). Per la qüestió que ens ocupa, les principals potències vencedores, França i Gran Bretanya, es reparteixen una part de l’imperi otomà establint protectorats, entre ells el de tot Palestina sota mandat britànic.
Els estats-nació occidentals i orientals
Com hem vist, amb la derrota de l’imperi otomà es produeix el repartiment i administració d’alguns dels seus territoris en forma de protectorats anglesos (com Palestina o Egipte) i francesos (com Síria o Líban), però també l’emergència d’un sentiment nacional àrab anticolonial i, per tant, alliberador.
És a dir, mentre molts dels futurs estats-nació àrabs s’aniran formant en les dècades següents (i després de la IIGM) com a resultat d’un procés de descolonització emancipador, l’estat-nació d’Israel ho farà en sentit contrari, a través de la colonització per part de l’imperialisme ocupant i fustigant les comunitats d’un territori en el qual durant segles havien conviscut multitud de confessions i laics.
El projecte imperialista: la declaració de Balfour
Amb el control britànic de Palestina, el projecte sionista va trobar en aquella potència imperialista l’oportunitat i el seu principal valedor, l’antisemita Arthur Balfour. A la Declaració Balfour de 1917 es declarava «… l’establiment a Palestina d’una llar nacional per al poble jueu» i el compromís del govern britànic de fer «tot el possible per facilitar la consecució d’aquest objectiu«. El futur Estat sionista seria una falca al servei dels interessos britànics davant l’emergent moviment d’alliberament nacional del poble àrab.
El sionisme, arma imperialista contra socialisme i assimilacionisme
Per contra, el projecte soviètic era de naturalesa assimilacionista: va atorgar als jueus plena igualtat i la creació d’escoles en yiddish; a més, s’oposà al sionisme per ser aliat de l’imperialisme i antisemita. En definitiva, mentre el projecte sionista pel qual va decidir apostar l’imperialisme significava alimentar una ideologia nacionalista reaccionària, per contra el bloc soviètic va fomentar la igualtat en drets amb la resta.
Llavors el sionisme va declarar el bolxevisme i els jueus «assimilacionistes» com a enemics. Un de tants exemples d’això va ser l’ocorregut durant la guerra civil russa (1917-1923) a Ucraïna, on l’imperialisme i el sionisme van recolzar la Rada de l’antisemita Simón Petliura, qui va ordenar pogroms cap als jueus que simpatitzaven amb la causa bolxevic.
Així, a més d’estrènyer llaços amb l’imperialisme anglosaxó i francès, el sionisme va acabar col·laborant amb règims i moviments obertament antisemites com el nacionalisme ucraïnès i, com veurem a continuació, fins i tot amb el nazisme.
El sionisme col·labora amb el nazisme
Dos anys després que Adolf Hitler assumeixi el poder, el 1933 la Federació Sionista d’Alemanya signa l‘acord de Haavara amb el règim nazi. A més que l’acord obligava a «facilitar l’emigració» dels jueus a Palestina confiscant els seus béns, l’entitat sionista també es va oferir a convèncer les associacions empresarials jueves internacionals i –especialment– estatunidenques a suspendre el boicot a Alemanya.
Aquells jueus que van rebutjar col·laborar van haver de passar a la clandestinitat, no només per ocultar-se del règim nazi sinó també del sionisme que hi col·laborava. Per això van decidir no fugir a Palestina i s’uniren a la resta de les classes populars alemanyes resistint i compartint un mateix destí.
Al marge del reaccionarisme dels seus postulats ideològics que fan que la implementació del sionisme no pugui realitzar-se d’una altra manera que no sigui colonitzant i expulsant les diferents comunitats palestines a través de la fustigació, apartheid i genocidi, és imprescindible descobrir a través d’un mínim recorregut històric el suport decidit de l’imperialisme britànic cap a la protecció dels seus interessos a la regió a través dels primers colons sionistes.
Sense aquest, les diferents comunitats palestines haurien estat capaces d’alliberar-se per si mateixes dels seus fustigadors durant els primers anys del protectorat britànic. Però aquest no és un cas aïllat, allà on l’imperialisme posa interès, finança l’odi entre els pobles per així oprimir-los i explotar-los millor.
Inculca les ideologies més reaccionàries a tercers mentre a les nostres metròpolis predica la pau i democràcia. El que ens oculta als treballadors d’aquí és que el nostre benestar es paga amb la sang dels treballadors d’allà, dels pobles oprimits, i pretén que comulguem amb rodes de molí quan justifica que dona suport a «l’única democràcia de l’Orient Pròxim». A qui pretenen enganyar?
Bibliografia
CPGB-ML (2016) Zionism – A Racist and Anti-Semitic Ideology. Lalkar, novembre/desembre[http://www.lalkar.org/article/2539/zionism-a-racist-and-anti-semitic-ideology].
Lenin, V. I. (2017 [1917]). L’imperialisme, fase superior del capitalisme. Tres i Quatre Editorial.
Fernández Ortiz, A. (2018) La revolución de los ‘’otros’’. El imperialismo, Octubre, los bolcheviques y la ética soviética. El Viejo Topo.
Marc Ruiz Pons
Estudiant de Geografia i Història (UNED)
Militant comunista
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.