Denuncien que el català no és ni tan sols un mèrit en la sol·licitud de beques del Ministeri d’Agricultura

L'Ordre APA/1340/2022 modificava una ordre anterior del 2019, l'Ordre APA 511/2019, que en l'exposició de motius explicava que era convenient promoure la formació en certes disciplines i millorar el funcionament de la cadena alimentària. Ja en aquella ocasió, el 2019, s'establia que els beneficiaris havien de tenir «domini de l'idioma espanyol» i, en cas de persones amb menys de dos anys de residència a l'Estat, acreditar-ho. També es preveia com a mèrit el coneixement d'anglès i d'altres llengües oficials de la Unió Europea (amb un esquema favorable a l'anglès: un nivell C2 d'anglès donava 15 punts, mentre que un C2 d'altres llengües en donava 5), però en cap cas es feia obligatori ni es valorava amb cap punt saber català, gallec o basc.

Pel que fa a la nova norma del 2022, ampliava les matèries cobertes per les beques, establia canvis de caràcter administratiu i feia petites modificacions en les puntuacions de les llengües europees, però mantenia l'esquema lingüístic discriminatori. La nova norma mantenia l'obligatorietat de «dominar» el castellà i d'acreditar-lo en el cas de persones amb menys de dos anys de residència a l'Estat, reduïa la valoració de l'anglès, mantenia la valoració dels nivells de les altres llengües oficials comunitàries i eliminava la valoració del nivell A2 (el més baix de l'ordre original) tant per a l'anglès com per als altres idiomes europeus. Tanmateix, la nova norma continuava sense fer cap menció del català, el gallec i el basc.

55 noves normes contràries a la igualtat lingüística, aprovades el quart trimestre del 2022

Segons denuncia la Plataforma per la Llengua, l'ordre sobre les beques del Ministeri d'Agricultura és tan sols una de les moltes normes que s'aproven regularment que privilegien el castellà per sobre del català i que afecten els territoris catalanoparlants de l'Estat espanyol. El quart trimestre del 2022, les normes discriminatòries varen ser 55, la mateixa xifra que en el tercer trimestre. Les institucions generals de l'Estat varen aprovar-ne 41; les comunitàries, 13, i les internacionals, 1. Pel que fa a les institucions espanyoles, ho fan sobre la base de l'oficialitat única del castellà en el pla estatal, mentre que les europees ho fan perquè el castellà és oficial tant de la Unió com d'un estat membre, mentre que el català no ho és ni d'un àmbit ni de l'altre. En tots els casos, la situació del català és fruit d'una voluntat radicada a Madrid, atès que la Unió Europea respon, en matèria d'oficialitat lingüística, a la voluntat dels seus estats membres.

La discriminació lingüística, un element estructural

L'aprovació constant de normativa discriminatòria per la llengua catalana «no és casual, arbitrària ni espontània», remarca la Plataforma. En primer terme, aquestes normes reprodueixen un esquema antiigualitari establert a la Constitució espanyola. Per virtut de l'article 3, el castellà és llengua oficial arreu de l'Estat i és l'única oficial de les institucions generals, mentre que el català només és oficial als territoris on s'ha parlat tradicionalment i en què una norma específica, un Estatut d'Autonomia, ho preveu explícitament. Al mateix temps, l'article 3 també imposa a tots els ciutadans el deure de conèixer el castellà, cosa que a la pràctica significa que els parlants d'altres llengües tenen l'obligació d'aprendre el castellà per conveniència del grup lingüístic majoritari. Segons el Tribunal Constitucional espanyol, a més, el coneixement dels altres idiomes autòctons de l'Estat no pot ser un deure generalitzat en el sentit que ho és el castellà. Aquesta situació jurídica facilita que s'aprovin normes que discriminen el català i n'erosionen l'ús i el coneixement entre la població.

En segon terme, tant la Constitució espanyola com les normes discriminatòries específiques responen a una ideologia de caràcter supremacista castellà. El nacionalisme espanyol, construït al llarg del segle XIX sobre la base de les institucions, els mites i les tradicions castellanes, identifica l'idioma tradicional de Castella com «la lengua común» de tots els ciutadans espanyols, i com «la lengua nacional», mentre que relega els idiomes dels altres grups lingüístics de l'Estat a la condició de «lenguas particulares», «regionales» o «privativas». En comptes de posar els diferents grups lingüístics autòctons en un pla d'igualtat i de construir un estat igualitari i plurilingüe, el nacionalisme supremacista espanyol veu l'Estat com un representant de la identitat castellana, reconvertida en «espanyola». Els parlants familiars d'idiomes diferents de «l'espanyol» passen a ser parlants de «la lengua común» que tenen, addicionalment, una «lengua particular», i s'obvia que aquest coneixement no és pas espontani, sinó una imposició legal i una conseqüència de segles de repressió i d'imposició de dalt a baix per part del poder polític. A la pràctica, doncs, «les normes que privilegien el castellà i releguen el català als territoris tradicionalment catalanoparlants i a les institucions que els governen, discriminatòries per naturalesa, troben la seva justificació en aquesta ideologia supremacista i negacionista», conclou la Plataforma per la Llengua.