Joan Farrés12/02/16 0:00
TW
0

Quan acaba una guerra? quan ho enuncia la Viquipèdia o quan els supervivents superen els traumes? El periodista Gervasio Sánchez responia a aquestes i moltes més qüestions durant els dos dies que ha durat el taller impartit a Palma amb el títol “Els rostres de la guerra”. Des d’El Baluard, un dels fotoperiodistes més aclamats del panorama internacional (Premi nacional de fotografia i Ortega y Gasset de Periodisme) mostrava algunes de les fotografies dels seus inacabables viatges cap a països en conflicte. Les ferides obertes de les guerres dels Balcans, els desapareguts als règims dictatorials sudamericans o les massacres comeses a Irak, entre d’altres, servien per documentar les històries d’un reporter interessat en les conseqüències de les guerres a llarg termini. Gervasio Sanchez, qui s’autodefineix com a «periodista fins i tot quan dorm», oferia per a dBalears algunes reflexions sobre la seva professió.

Coneixem a Gervasio Sánchez com un fotògraf freelance, però després d’escoltar el seu taller el podríem definir també com a freelance a l’hora de criticar a governs, mitjans de comunicació i fins i tot ONG.

No em consider un especialista en criticar a ningú, jo he conegut el que ocorre en aquest món i ho he narrat, o he documentat, i sé qui són coresponsables del fet que el món estigui així. Per això ho cont amb la vocació de recordar les responsabilitats d’uns sobre els altres. Els governs són responsables de facto de moltes de les situacions que ocorren en el món, els mitjans de comunicació són també causants de les situacions en les quals ens trobam immersos, i algunes ONG han comès errors gravíssims. Per tant, si he de parlar del comportament d’algun d’aquests agents en una ciutat o altra, no m’importa decidir qui són els culpables. Com vaig dir a un alt càrrec del Ministeri de Cultura, «el 99 per cent del meu temps el dedic a fer feina, i jo no venc a aquesta entrega de premis a aplaudir, els premis rebuts no suposen un xec en blanc per a que calli».

Mentrestant, si feim cas de l’opinió pública, observam que els micròfons es dirigeixen al que diuen cada dia els nostres polítics i s’allunyen dels conflictes armats que ens envolten

I crec que és una forma errònia d’exercir el periodisme. Jo puc intentar arrencar unes declaracions a un polític que realment sí que té alguna cosa a dir. Però el que passa habitualment és que cercam declaracions diàries de polítics que no aporten res. És acceptable que un polític corrupte com Jaume Matas hagi utilitzat el seu poder per a què tots els mitjans de comunicació li facin l’onada? I ara, que està a punt d’entrar a la presó, encara li hem de fer cas donant-li la cobertura informativa que li donam? A més, parlam dels mateixos mitjans que abans l’aplaudien i ara el critiquen. Tot plegat és gravíssim. Els mitjans de comunicació estan implicats en el desfalc bancari i polític que hi ha hagut a l’Estat espanyol, sigui per acció o per omissió. Per tant, és hora de recuperar el prestigi que teníem. Quan jo estudiava a la universitat, el periodisme era una de les professions més prestigioses, ara som els pitjors valorats després dels polítics. Els que anem a la zona de combat, els que han estat segrestats, i la majoria de periodistes, no tenen la culpa. Els culpables són els quatre empresaris que dominen els mitjans i només miren pel seu interès per damunt del dels ciutadans

Existeixen herois en el transcurs d’una guerra?

Un supervivent, una persona que es manté digna davant el dolor i la tragèdia i que evita fer alguna cosa horrible, és un heroi. Amb la quantitat de pressions que reps durant una guerra, per a situar-te en un bàndol o l'altre, el fet de sobreviure ja és un acte d’heroisme. Amb el pas del temps he observat que, durant una guerra, és difícil trobar persones que s’estimin més morir abans que matar. La major part de la gent prefereix qualsevol cosa abans que morir.

Què vols transmetre a l’espectador quan aquest decideix observar alguna de les teves fotografies?

Mai m’atur a pensar si l’impacte de la imatge que estic a punt d’aconseguir serà bo o dolent. Abans de l’arribada de les càmeres digitals, m’he passat moltes dècades sense mirar les fotografies en temps real. Fins i tot veia les imatges mesos més tard. Necessit veure la fotografia per saber si ha quedat bé, no em conform en fer el clic en un enquadrament perfecte. Quan prepar una exposició, sé que aquelles imatges les veurà molta gent. Per tant, intent que les instantànies ajudin a entendre què està passant en aquell lloc del món que he decidit retratar. Sempre he de trobar el fil narratiu de cada projecte, i aquesta recerca és molt més difícil que fer les fotografies.

Com podem rompre el funcionament empresarial que es practica en la majoria de mitjans de comunicació?

La primera lliçó que ensenyaria a la carrera de periodisme seria aprendre a dir que no. Ens hem de negar a que ens obliguin a trepitjar els principis bàsics del periodisme. Però si t’hi oposes sol, estàs venut. Si tens darrere una associació de premsa que es mulla, tens més possibilitats. Hem de tornar a recuperar la capacitat d’organització de les empreses. Els periodistes no poden estar lluitant únicament pels seus propis interessos. El fet de ser crític dins un mitjà no ha de suposar que siguis candidat a ser acomiadat en el pròxim ERE. I aquesta condició, actualment, sí que et provoca sumar-te a la llista de l’atur. Hem de poder fer les preguntes necessàries a l’empresari de torn. Per tant, el primer manament d’aquesta professió és dir no i organitzar-te per a mantenir aquesta causa. Ser periodista suposa tenir un impacte mundial molt gran, i si fas trampes estàs copejant l’essència d’una societat democràtica. Pensa que, juntament amb l’educació i la sanitat, el periodisme és bàsic per la salut democràtica d’un país. A més, hem de tenir clar que l’objectivitat no existeix, hem de ser rigorosos, investigant i vigilant el poder econòmic i polític.