“La discriminació racial encara regna”

Jenny Sykes, la menuda de sis germans, nasqué ara fa quaranta-cinc anys al barri londinenc de Tottenham, on el seu pare havia mort el 1987 i on encara resideix la mare, que en té noranta-un i que viu tota sola, això sí, amb la visita constant dels fills i amics, que la vecien molt. Abans de sortir del seu país, feia feina en una agència de viatges i un dia demanà el trasllat a Eivissa i després, l'abril del 1988, a Mallorca, on conegué qui seria el pare del seu fill Joel, que ara té devuit anys i estudia informàtica enfocada al disseny gràfic i que és el centre absolut de la seva existència. És admiradora de Mahatma Ghandi, de Martin Luther King i de Barack Obama, perquè "ningú no donava un duro per ell i aquest president negre ha materialitzat un gran canvi als Estats Units". Jenny va fer feina de cantant durant deu anys -la darrera contractada al mític piano bar Azzurro de Palma- i ara és recepcionista d'una empressa de producció televisiva, encara que quan els seus amics músics l'han de menester, ella torna a pujar a l'escenari i fa reviscolar durant unes hores el seu repertori.

Què suposa ser lluny de casa?
Quan et veus sense ningú del teu entorn, sents que hi ha un món enorme allà defora i et trobes desemparada; no domines la llengua, no coneixes els costums, la gent al principi no t'acaba de rebre bé. És com haver-ho de començar tot de bell nou. Així que al principi em vaig veure molt tota sola!

Què us enamorà del vostre cordovès criat a Madrid i resident a Mallorca?
Era un home diferent: ros, un metre vuitanta, ulls blaus... Sortia totalment del meu món. Va ser una experiència nova.

Però una persona no s'enamora solament d'una "nova experiència"; algun valor més li deguéreu detectar... O fou un "capritxet"?
Si t'he de dir la veritat, jo crec que s'ho "currà" i, més que encapritxar-me o enamorar-me, la primera vegada que parlàrem no hi va haver feeling per part meva. Ell deia que sí que l'havia tingut. De fet, com que és xofer d'autocar, passà un mes cercant-me, illa amunt, illa avall, mirant les fotos dels guies turístics al tauló de tots els hotels per on passava. Fins que ens tornàrem a trobar.

El fet d'estar enamorat ajuda a viure o és un entrebanc?
Per mi és un malviure; l'enamorament típic, els batecs del cor, no dormir, perdre la gana, voler estar amb l'altre les vint-i-quatre hores del dia, tot això no em ve de gust, sincerament. Em descol·loca. A l'edat que jo tenc, m'estim més tenir el control de la situació!

Veig la vostra escala de valors presidida per una certa por del "què diran", perquè quan us he citat al bar Cristal per fer l'entrevista us hi heu negat, perquè "allà s'hi troben les cites a cegues...".
Sí, em preocupa un poc allò que puguin pensar de mi perquè, encara que som al 2011, hi ha certs estigmes, així que s'ha d'anar alerta amb la impressió que fa una dona negra a Palma.

Voleu dir que si fóssiu blanca no tindríeu aquesta temença?
Sí, potser estaria més tranquil·la. Avui dia encara es jutja molt aviat la dona negra, la discriminació racial encara regna. Sembla mentida, però és així. Jo ho veig a la feina, persones que no esperen que les rebi una negra!

Hi ha dos tipus de sorpresa, en aquestes coses, la maliciosa i la natural; s'ha de poder dir "oh, ets negra" sense que hi hagi mala fe per enmig.
Jo l'he viscuda, la maliciosa; persones que han dit directament que no volen tractar amb mi. Un senyor a qui vaig demanar que m'explicàs un poc més la seva visita contestà que no tenia res a dir-me, que volia parlar amb algú superior a mi...

Però allò podia no tenir res a veure amb el vostre color, sinó amb els graons professionals...
No, no, aquestes coses es noten, perquè surts dels seus esquemes. Quan cantava a l'Azzurro, ara fa 18 anys, un vespre que havia cobrat vaig agafar un taxi i en arribar a ca meva vaig pagar amb un bitllet de 10.000 pessetes. Aleshores el taxista em demanà si duia més menuts i li vaig contestar que no, que acabava de cobrar i em digué que, és clar, que ja ho havia imaginat. Dic: "Com?". Diu: "Sí, t'he recollit a s'Aigo Dolça, és obvi".

Estau contenta amb la vida que us ha tocat viure?
Bé, m'ha tocat una família fantàstica i gràcies a una bona formació familiar m'ha arribat el que tenc. M'han tocat algunes coses bones i d'altres me les he treballades, o sigui que em trob, modestament parlant, allà on toca. Mai no em canviaria amb ningú.