“Encara no m'ha arribat el vertader amor”

Lyanne Rojas vingué al món el 1991 a la capital de la província boliviana de Cercado, en una ciutat que té uns 700.000 habitants i que està a 2.570 metres d'altura, al centre del país.

Els seus pares "són molt tradicionals": ell, un home casolà, protector i esportista (actualment, fa totes les maratons de Mallorca), i la mare, una lluitadora a favor del respecte, les bones maneres i d'altres valors "de sempre", els que han inculcat a Lyanne i als seus dos germans, els que ella ha decidit transmetre a la seva descendència, el dia que la tingui, cosa que succeirà ja en la trentena, molt més tard que les dones del seu país, de la mentalitat de la qual ara se sent distanciada, amb un criteri més europeu. Va viure poc temps a Cochabamba: quan tenia tres anys, la família partí cap a Buenos Aires i, més tard -en ple desastre del "corralito"-, s'instal·laren a Palma, on actualment estudia màrqueting, col·labora amb diferents activitats socials i balla "caporales" amb un grup folklòric que difon aquesta dansa de profundes arrels africanes inspirades en el Caporal de la Saya. L'any passat participà en el certamen Miss Bolívia a Espanya, experiència que li resultà curiosa i enriquidora.

Ara que fa vuit anys que arribàreu, com veis el vostre país?
Quant a diferències, aquí hi ha moltes més possibilitats de seguir endavant, s'aprofiten bé els recursos, el turisme; se saben promocionar. Nosaltres també tenim moltes coses bones, però no ho aprofitam, tenim mals polítics -ja sé que n'hi ha pertot-, però allà són pèssims, males persones.

I quant a mentalitat?
A Bolívia la gent és molt més conservadora, arcaica. Aquí no passa res si a una al·lota la veuen a les dotze de la nit pel carrer. Pensen que ha quedat amb algú o que se'n va de marxa, sense problemes. A la meva terra està mal vist, perquè és una societat molt masclista! Llavors, en tema d'estudis, beques, centres públics, serveis municipals, les coses aquí estan més organitzades.

La vostra primera impressió de Mallorca fou bona?
La vaig trobar més gran del que havia imaginat, però quasi no me'n vaig poder adonar de més detalls perquè vaig arribar amb apendicitis. Ja havia partit malalta; llavors, durant l'escala a Frankfurt m'hagueren de dur a l'avió en cadira de rodes i en arribar a Palma m'operaren tot d'una. Així que els meus dos primers mesos d'estada a Mallorca els vaig passar convalescent a casa, veient molta televisió. I em va anar molt bé quant a la llengua.

Us referiu a la catalana, supòs, perquè la castellana ja la dominàveu.
Sí. Després de tanta televisió vaig començar a conèixer la llengua d'aquí i, ara per ara, entenc perfectament el mallorquí... i el català. Bé, jo les veig molt semblants, potser en canvia l'accent...

El català ha estat un inconvenient alguna vegada?
No, mai. L'únic entrebanc ha estat a l'hora d'escriure'l, però m'he donat que, així com amb l'espanyol una persona el sap escriure si abans el parla correctament, en català, per escriure quan toquen les dues esses, també has de saber parlar-lo bé. La cosa és que... (comença en català): no agaf l'accent, no puc...

Això deu ser més bé automàtic...
Si, mira, l'any passat vaig treballar molt amb mallorquins i l'havia agafat una mica, però em costa. Els meus professors diuen que sí, que tenc un bon català, però en conjugar els verbs hi ha segons quins temps que no em surten! De vegades, em fa ràbia quan trob un estudiant del meu país o d'on sigui i diu que suspèn perquè no entén la llengua, perquè això és fàcil, si un hi posa ganes. Aleshores, aquesta actitud em sembla una excusa barata i és com si posàs un límit, com si vingués a dir que els emigrants no podem arribar-hi!

L'any passat us presentàreu a Miss Bolívia a Espanya. N'hi ha que diuen que aquests tipus d'actes converteixen la dona en objecte, que és un concurs denigrant per al gènere femení.
Respect aquesta opinió, però no crec que sigui tant com diuen. Es tracta, simplement, de competir i no es fa mal a ningú. El mateix hauria de passar amb els místers i amb els streepers, que també n'hi ha i no els en diuen res, de tot això. Ho entenc, però no ho compartesc.

Ha arribat ja l'amor a la vostra vida?
Bé... (riu). Encara no m'ha arribat el vertader amor. N'hi ha hagut algun, però el vertader, no. I és mal de fer trobar-lo, perquè ha de ser per a tota la vida. Com que els germans hem vist així els pares, els tres hem sortit molt romàntics. Al petit li trobàrem una carta d'amor a una companya de classe quan només tenia set anyets. Li deia "Melanie, estic enamorat de tu i t'he de confessar que som Spiderman...".

I com ha de ser l'amor que desitjau?
Ha de ser algú amb un punt de vista semblant al meu, una ment liberal però, al mateix temps, molt casolana; una persona amb les coses clares, com t'ho podria dir? Un "tot terreny" que se sàpiga adaptar, sobretot, a les altres cultures.