L'eficiència de la xarxa d'universitats públiques

La setmana passada es va presentar a Madrid un interessant informe que ha tingut com a eix central del seu anàlisi l'estudi de l'statu quo de la xarxa d'universitats espanyoles. La recerca titulada "La universitat espanyola en xifres", posa sobre la taula algunes tendències interessants que s'estan incubant aquests darrers temps a les facultats on estudien les noves generacions. Per ventura, la primera de les conclusions a les quals es pot arribar quan s'observa l'informe és que, amb la implantació del nou espai europeu, s'ha reduït el ventall d'opcions a les quals pot optar una persona que decideixi iniciar una carrera a la universitat. En aquest sentit, la reducció es concreta en un 11% del total dels ensenyaments que s'oferien just abans de la modificació. Quan s'ha plantejat aquesta conjuntura al ministre Àngel Gabilondo, ha justificat la reducció atenent a l'oferta de màsters i especialitzacions que s'han plantejat arran de Bolonya. D'aquesta manera, si bé l'alumne podrà optar per un menor nombre d'opcions, tindrà una ampli ventall d'especialitzacions, una vegada que hagi acabat el grau. El discurs del titular d'Educació va molt en connexió amb les paraules de Cristina Garmendia, qui ha manifestat la necessitat que la comunitat universitària normalitzi la innovació en el seu dia a dia i, de fet, aquesta circumstància només és factible a través de l'especialització, a través d'estudis de postgraus, màsters i doctorats.

Emperò, allò que resulta més substancial d'aquest informe està relacionat amb la sobredimensió de l'oferta acadèmica, tot en relació amb les demandes enregistrades durant aquests darrers cursos. Amb tot plegat, l'augment en el nombre de places ofertes en titulacions públiques, unides a l'increment en la contractació de personal i a la disminució en la demanda experimentada en algunes titulacions ha acabat desembocant en una situació de certa ineficiència econòmica en algunes universitats, segons mostra l'informe. No debades, en algunes carreres hi ha una sobrecàrrega de personal docent amb relació als plans d'estudis plantejats, tot alimentat per la davallada de les matriculacions d'alumnes en aquestes mateixes branques. En aquest punt, l'estudi xifra en un 42% la quantitat d'ensenyaments universitaris que durant el curs 2008-2009 tingueren menys de 50 alumnes de nou ingrés i en el 16% aquelles titulacions que no sumaren més de 20 matricules durant aquest mateix curs. Si ens adreçam a termes purament economicistes, veiem que els programes plurianuals de finançament universitari estableixen en 55 els alumnes mínims necessaris per grup perquè es pugui assegurar l'eficiència dels recursos públics. Pel que fa a aquest fet, comunitats com ara Extremadura i Andalusia han augmentat durant aquests darrers 20 anys la seva oferta acadèmica fins a un 160%, mentre que gairebé no s'ha variat la seva demanda de places.

És realment eficient el sistema que tenim d'universitats públiques? Evidentment, si es tracta d'analitzar aquesta situació observant-la tan sols en termes econòmics el resultat no serà l'esperat. Tot i això, l'avaluació d'un sistema públic d'universitats no es mesura solament a partir d'aquesta mena de variables i, de fet, també apareixen algunes xifres que ens condueixen cap a l'esperança, com ara que el 79% dels alumnes acaben els estudis amb els anys que toca, davant el 70% de la mitjana comunitària. En qualsevol cas, tot i que els indicadors exposats per l'informe han de formar part de la reflexió, resulta perillós centralitzar la conveniència d'un determinat model en aquestes perspectives, més en moments com el que vivim avui en dia.