Salut o negoci?

La màxima diu que en el mercat lliure les coses tenen el preu que estam disposats a pagar. Podríem precisar més: tenen el preu que algú està disposat a pagar. Si un fabricant ha de recuperar la inversió que ha realitzat per a l'elaboració del seu producte, li serà més fàcil i rendible fabricar-ne poques unitats i intentar vendre-les a un preu elevat, si és que troba un comprador disposat a pagar-lo. Altrament, n'haurà de produir moltes unitats i vendre-les més barates, i diferir el benefici.

La recerca del màxim benefici amb el mínim d'esforç és un principi bàsic del capitalisme. És lògic, i és lícit. Però ho és sempre? Què passa quan parlam de béns essencials que podrien contribuir a una millora general de la qualitat de vida, o més encara, a evitar morts, com és el cas de moltíssims medicaments patentats? Aquí sorgeix una tensió entre la lògica econòmica -primer és el negoci- i el criteri ètic -primer és la vida-. La imposició unilateral d'uns principis ètics sense tenir en compte el context i les possibilitats pot provocar desastres; pel cap baix, en el cas de la indústria farmacèutica, podria aturar el motor de la innovació, que és la recerca privada, i al final tots hi sortiríem perdent.

Però això, és clar, és una hipòtesi. La realitat amb què ens trobam ara mateix és la contrària: la dictadura inapel·lable d'una lògica econòmica dura, injusta i excloent.