Per què no es vol continuar estudiant?

JAUME, malauradament hi ha poca cosa a fer amb la família, només faltaria que ens haguéssim de responsabilitzar de canviar-la, normalment posen una barrera, sobretot les desestructurades, i les escoles de pares no solen tenir èxit, t'ho dic per pròpia experiència. LIGEIA, som professora d'institut fa molts d'anys i un dels principals problemes que veig és la manca de connexió entre l'alumnat i el professorat, i això no vol dir que vulgui tirar pedres sobre el nostre propi sostre, només amb l'autocrítica i la reflexió podrem millorar com a professionals. La nostra professió ha de ser vocacional i en molts de casos no ho és.

El mestre q es creu perfecte no te ni idea de la seva professio, la culpa sempre esta enmig, pero ningu no la vol, reflexionem tots de manera humil, trobarem mancances, i aixo q pensam som perfectes, es erroni.

A vegades és millor fer una mica de reflexió interna i lectura atenta abans d'opinar sobre un article.

Ligeia, Estic bastant d'acord amb tot el que expliques. Jo només et vull dir que he cercat la responsabilitat en el propi alumne, també hi ha d'haver una part de responsabilitat en el professorat, i principalment, en la família. Ha sortit així l'ordre dels tres components de la comunitat educativa, però jo no feia cap rànquing, quan sortia en segon lloc el professorat. Ja he dit que el principal responsable era la família. A l'article he posat que aquesta era el pilar fonamental per a evitar l'abandonament. I quan he parlat del professorat i la falta de connexió té a veure amb el currículum, amb la metodologia, amb la manera de fer la classe, de posar notes, etc. Si es posa l'èmfasi en l'ensenyament o en l'aprenentatge. En el meu article no puc explicar tot això perquè estic limitat per l'espai, però conec l'esforç del professorat que aconsegueix que un 70% continuï estudiant entre els 18 i els 24 anys, que d'aquesta edat parlava, que és el que explicava Andreu Mir en el seu escrit que es troba a la mateixa pàgina allà on surt el meu. 40 anys d'experiència a primària i secundària, a pública i a privada han fet que conegui molts de professors i professores.

Per cert, no entenc les valoracions negatives del missatge d'en Jaume. Estaria bé que la gent que no hi està d'acord argumentàs una mica.

Reconec que, com a professora vocacional, em sent ofesa per el vostre article. Un article on es cita la manca de connexió del professorat amb l'alumnat en el segon lloc de la llista de suposades causes del fracàs escolar. En primer lloc, si us haguéssiu mirat els informes de les proves de diagnòstic sabríeu que els mals resultats escolars estan directament relacionats amb l'àmbit familiar (famílies desestructurades, amb pares amb baix nivell econòmic i cultural). Per experiència, els alumnes que abandonen abans d'acabar l'ESO és que tenen problemes greus fora de l'institut. En segon lloc, no sé com pot afirmar alegrement que el professorat no ha connectat amb l'alumnat i que això és causa del fracàs. Els alumnes que abandonen no solen aprovar ni una assignatura. Sabeu quants de professors tenen els alumnes al llarg dels quatre anys de l'ESO? I preteneu que cap no ha connectat amb ells? O la gran majoria? Però quants de professors coneixeu? I pensau que connectar amb un alumne fa que a ca seva estudiï o valori la cultura? L'alumne que no vol estudiar no ho farà per molt que tengui una excel·lent relació personal amb el professor, en tot cas el que farà és fer una mica de feina de tant en tant dins l'aula i tenir bon comportament. Si no parlam de connectar i parlam de motivar, aleshores estaré una mica més d'acord amb vós. Amb aquests currículums infumables que ens imposen els buròcrates i amb adolescents tancats dins una aula 7 hores diàries, de miracles no se'n poden fer, ho reconec. El que sí que puc afirmar és que la gran majoria feim un esforç d'imaginació i paciència per a aconseguir l'atenció de l'alumnat a primera hora (quan encara dormen perquè han xatejat al MSN o han jugat a la Play fins a la 1 de la matinada) i a les dues o tres darreres (quan ja no poden més amb els seus cossets). D'altra banda, és lògic que a les Balears hi hagi més fracàs escolar, tenint en compte el pes de la immigració a la població. No dic que els immigrants siguin conflictius o no tenguin les capacitats cognitives necessàries. El que dic és que tenim percentatges altíssims d'alumnes que aterren a l'illa, que mai no han estat escolartizats o que ignoren el català i el castellà i que es troben en aules massificades. I cada cop hi ha menys mitjans humans i materials per a atendre'ls. L'atenció individualitzada que ens exigeixen els polítics buròcrates resulta impossible a la pràctica precisament perquè ells ens planyen cada cèntim i cada plaça docent. Finalment, hi ha un altre factor important de tipus sociològic: vivim en un món materialista, on triomfa la llei del mínim esforç i no es valoren ni l'art ni el coneixement científic. Ser ric i famós sense fotre'n ni brot. Això és el que admiren els joves d'avui. Hem creat unes generacions massa còmodes, que ho volen tot estil fastfood: fàcil i ràpid d'aconseguir. Els ho hem donat tot fet i mastegat i no saben què és esforçar-se. Aquí també és perillós generalitzar, evidentment, però qualque cosa ha fallat la tele (amb atrocitats com els Grans Hermanos o els Sálvames) és qui inculca els valors enlloc de fer-ho pares, massa desbordats per la feina i el frenètic ritme de vida modern. En la nostra societat conciliar vida laborar i familiar és impossible, quan és evident que resulta antinatural que els infants passin més temps amb els mestres que amb els pares. Els motius del fracàs escolar són massa nombrosos i complexos per a resumir-los en articles de dos paràgrafs. I em sembla molt injust que es responsabilitzi en segon lloc de la llista als professionals de l'ensenyament, que vivim cada dia una lluita a les aules. La lluita per a motivar, per a transmetre valors essencials, per a donar suport moral als alumnes amb dificultats físiques, cognitives o emocionals. I sense cap reconeixement social per la nostra complicada tasca.

Sr. Lladonet, no estic d'acord amb la seva conclusió. Si que es pot modificar la família, amb més formació per a pares, amb més contacte des dels centres (si la montanya no va a Mahoma ... ), amb més actuacions socials sobre les famílies desestructurades, amb més activitats pels infants i joves per què no passin tant de temps sols o al carrer, ..... Però l'administració s'hi ha de posar. Si no, no anirem enlloc.