“El món canviarà quan comencem a pensar en coses bones”

Fa vint-i-nou anys que va venir al món, a Parvomay, ciutat propera a Plovdiv, que és la segona població amb més habitants de Bulgària (uns 500.000) i es troba al sud del país. Allà, a l'hivern, arriben als quinze graus negatius; i durant els estius poden passar dels 40. Es tracta d'una zona eminentment agrícola que produeix blat, arròs, tomàtigues, pebres, fruita, vi, tabac, calçat i teles, i que també disposa d'indústria de maquinàries i articles elèctrics. Els pares de Rumyana, que hi viuen amb una germana deu anys més jove que ella, conformen una família tradicional molt unida, en què els progenitors sempre han mirat per l'educació i la bonhomia dels fills. Ella diu que el seu país és magnífic, que si la crisi no hi hagués arribat no n'hauria partit mai, perquè és un lloc on es pot gaudir tant de la muntanya com del mar Negre, una terra de gent agradable, oberta i on es rep el viatger com si fós un membre més de la família. Allà, Rumyana treballava en una gran fàbrica de banderes, però l'economia familiar no li permetia ni començar a realitzar els seus somnis, així que ella i el seu home decidiren provar sort a Mallorca, on, d'aquí a pocs dies, naixerà el seu primer fill, que durà el nom d'Alexander.

Tinc entès que teniu estudis superiors, però que aquí estau fent feina en el servei domèstic. Com us sentiu, en aquesta situació?
Bé, vaig acabar estudis d'administració i direcció d'empreses, he convalidat el títol i ja tinc l'autorització per treballar en la meva especialitat. Però el problema és que, en arribar a Mallorca, em vaig trobar que havia d'aprendre dues llengües, el castellà i el català, i això suposava una inversió temps. I la feina de netejar cases era una solució ràpida.

Però pensau canviar aquesta situació?
Sí, voldria començar a dedicar-me a la meva especialitat. I ara mateix veig alguna possibilitat de poder fer-ho... Però amb el meu embaràs ningú no em vol, així que vaig pensar: quan arribi el nin ja podré enviar el meu currículum a diverses empreses i lluitaré per aconseguir-hi un lloc.

Com viviu la maternitat, què significa per a vós?
La veritat és que no m'ha canviat gaire la vida, he treballat fins l'últim mes i ara la gaudeixo a casa, esperant que neixi el meu fill amb molta il·lusió. I sobretot vull que sigui bon al·lot, que li puguem assegurar una vida millor que la nostra; i quan pens això, abandon la idea de retornar al meu país, perquè Mallorca m'ha agradat moltíssim -les ciutats, els pobles, el caràcter de la gent- i perquè pens en la possibilitat que el meu nin pugui anar a un bon col·legi; a la meva terra, tot això no és possible.

Quines conviccions us donen força, a l'hora de tirar endavant?
Jo sempre he dit que qui vol aconseguir alguna cosa ha de tenir prou fortalesa, ha de cercar-la amb ganes i lluitar sempre per arribar assolir meta, sigui quina sigui, perquè si només dius i dius, la cosa no anirà bé.

Quina sensació us produí Mallorca en arribar?
Era el 2004, no havia sortit mai del meu país, tenia vint-i-tres anys i el meu home, vint-i-sis. I va ser difícil, perquè ens enfrontàvem a un món totalment desconegut, a una vida diferent de la que dúiem abans, a Bulgària; i tot plegat en una llengua desconeguda... Però al final t'espaviles amb allò que tens, perquè en aquest món, al cap i a la fi, tot se supera. Però en arribar a Mallorca tot em semblà molt net, lluminós, ben col·locadet, com si fos una mena de somni!

La crisi ha fet perillar la vostra estada aquí? Teniu amics o coneguts a qui no els hagi anat bé?
Sí, en tenim que han perdut la feina i han hagut de marxar; alguns han partit cap a a la Península, a cercar qualsevol feina, però després han dit que en aquella zona està tot molt malament, pitjor que aquí, i la majoria han tornat a Bulgària. I des d'allà, alguns s'han instal·lat a Alemanya -ens han contat que allà les coses funcionen força més bé- i d'altres han anat a Amèrica; i ja no en sé res més, d'ells. També n'hi ha que s'han quedat aquí i que lluiten moltíssim, però això no solament els passa als estrangers, hi ha força gent mallorquina que lluita molt per sobreviure.

El vostre marit està en bona situació?
El meu home fa feina a la construcció i fa dos o tres mesos que no cobra, així que no tenim cap altre remei que estalviar moltíssim; abans no ho fèiem, això, a Bulgària, segurament perquè érem joves i no pensàvem en aquestes coses, no teníem la mateixa mentalitat.

Què pensau que ha provocat tot això que està passant?
La culpa no és només dels polítics, perquè la gent espera passivament a veure si canvien les coses; i això no està bé, no s'ha d'esperar tant, la gent ha de manifestar tot allò que no li agrada i que cal canviar. Tots necessitem creure en algú de bona fe, perquè crec que la societat, que el món, canviaran quan comencem a pensar en totes aquelles coses bones.