L'efecte dòmino tunisià

El món àrab ha dit prou a una manera de fer política, on la corrupció s'ha convertit en una pràctica habitual. La ciutadania, cansada, ha dit prou

Cristian AngloraTunísia04/02/11 0:00

Un mes i mig després de l'inici de les protestes a Tunísia, és una evidència demostrada que al món àrab alguna cosa s'està movent. Les greus revoltes populars a Egipte, i les que s'han escampat a altres països veïns, en són una prova. Jordània, el Iemen, Algèria, Líbia i el Marroc completen la llista de punts calents de la zona. La difícil situació econòmica unida a la flagrant corrupció oficial són una bomba de rellotgeria que té la vàlvula escapatòria en les violentes protestes, ja que les oportunitats per expressar de manera oficial el descontentament polític són escasses.

Amb tot, alguns dels dirigents s'han vist obligats a afluixar i ja han iniciat reformes abans que les protestes puguin assolir els nivells de revolta viscuts a Tunísia o Egipte. És el cas de Jordània o el Iemen, el país més pobre del món àrab. El president iemenita, Ali Abdallah al-Salih, de 68 anys, que fa 32 anys que és en el poder, renunciava dimarts a presentar-se com a candidat a les eleccions presidencials previstes per al 2013. Mentrestant, les protestes a Jordània minvaven també dimarts després que l'Executiu del primer ministre, Samir Rifai, presentàs la dimissió al rei Abdal·la II, que va designar un altre antic cap de Govern, Maaruf Bajit, al capdavant del nou Gabinet.

Estat d'emergència

La situació que viu Algèria és de les més tenses, malgrat que no és cap novetat. El país viu en 'estat d'emergència' des de 1992, després que aquell any fossin anul·lats els resultats electorals que havien donat la victòria a un partit islamista: el Front Islàmic de Salvació (FIS). Aquest fet va desencadenar una llarga era de sagnant violència liderada per diversos grups armats com l'Exèrcit Islàmic de Salvació, braç armat del FIS, i el rival Grup Islàmic Armat. Malgrat la tensa situació, els analistes reconeixen que les protestes que van iniciar-se al país, immediatament després de les que van començar a Tunísia, van reduir-se de manera considerable perquè el Govern hi intervingués per limitar l'agument dels aliments.

Quant a Líbia, el país que governa des de fa 41 anys Moammar al-Gaddafi, les protestes que han estat reportades han estat mínimes. I és que el país és contundent al respecte: està prohibit qualsevol tipus de manifestació. Tot i això, el Govern libi ha anunciat recentment un increment de la despesa en l'habitatge públic, en un intent per aturar el creixent neguit de la ciutadania. Pel que fa al Marroc, la situació que viu el poble alauita tampoc no fuig de l'opressió del Govern. Les recents revelacions de Wikileaks en són una prova i han tirat per terra la reputació de la monarquia alauita, no només pel que fa al país, sinó també en l'àmbit internacional. Els negocis corruptes de la família del rei Mohamed VI i dels seus col·laboradors són la metxa d'una dinamita que podria prendre en qualsevol moment.

Longevitat política

Un altre dels punts de distanciament entre la ciutadania i els governants dels esmentats països és la longevitat política dels seus mandataris, emparada per les respectives constitucions, que contribueixen que es puguin perpetuar al poder, amb dues generacions sota el seu mandat en algun dels casos. I és que els 41 anys al poder del president libi (68 anys), o els 30 de l'egipci Hosni Mubarak (82 anys), marquen sens dubte considerables distàncies amb les generacions de Twitter i Facebook, que també s'han sumat per dir prou.