Dia 22 de gener de 1961, militants del Directório Revolucionário Ibérico de Libertaçao (DRIL) segrestaren el transatlàntic portuguès Santa Maria i l'anomenaren Santa Liberdade. El vaixell feia la ruta Caracas-Miami-Vigo-Lisboa, amb 586 viatgers (molts d'ells nord-americans) i una tripulació de 350 mariners. L'objectiu de l'acció, aprofitant el sentiment creixent favorable a l'emancipació de les colònies africanes, era anar a Fernando Poo i a Angola per instar a la revolta contra Franco i Salazar.

El cap visible de l'operació va ser Henrique Galvao, capità portuguès que, per un intent d'enderrocar la dictadura, va ser empresonat a Angola, on publicà treballs sobre flora i fauna africana. Va fugir, s'exilià a Veneçuela i l'any 1959, creà el DRIL amb exiliats gallecs com Jorge Soutomaior, exmilitant del Partit Comunista i excomandant de la Marina republicana durant la guerra incivil; i Xosé Velo Mosquera, fundador de les Mocedades Galeguistas i de la Unión de Combatientes Antifranquistas Nacionalistas Gallegos.

El DRIL ja havia realitzat altres accions silenciades sempre pel franquisme. Cal destacar les bombes que feren esclatar el febrer de 1960 a Madrid. Amb la que esclatà als locals de Falange Española, hi morí l'antifeixista José Ramón Pérez Jurado i fou detingut Antonio Abad Donoso, a qui, després d'una pantomima de judici, afusellaren dia 8 de març, just un mes després de l'explosió.

El segrest del vaixell no anà com s'havia planificat. Quan els membres del DRIL ocuparen el pont de comandament, es produí un intercanvi de trets que provocaren la mort del tercer oficial i dos ferits. El pla previst s'hagué de canviar quan un vaixell danès els localitzà camí de les costes africanes. L'endemà, la nau insígnia de la Marina franquista, el destructor Canarias, va iniciar la persecució del Santa Liberdade amb autorització de Portugal d'enfonsar el transatlàntic si no es rendia. El mateix dia, les ràdios portugueses inventaven que els segrestadors amenaçaven de fer volar el vaixell. Quan la tragèdia combinada amb la mentida semblava inevitable, aparegué el destructor Gearing dels Estats Units. Just dos dies abans del segrest, John F. Kennedy, crític amb la política colonial de Portugal i Espanya a l'Àfrica, havia jurat com a president.

L'almirall Allen Smith va pujar al Santa Liberdade a negociar i brindà escorta al vaixell, que emproà cap al Brasil. Allà, dia 3 de febrer, Janio Quadros, que també acabava d'accedir a la presidència, concedí asil polític als segrestadors (10 gallecs, 6 portuguesos, 4 veneçolans i 4 espanyols), tot i la protesta oficial de Portugal i Espanya, que es posaren en evidència. El diari Arriba escrivia: "Conforme a las leyes del mar, los piratas deben ser colgados del palo más alto sin juicio alguno".

Al llarg dels 13 dies del segrest, la censura franquista va ser absoluta. Sense esmentar la presència dels antifeixistes gallecs i espanyols, l'acció es qualificà de terrorista. Després va ser atribuïda a una conspiració comunista i, quan es posaren en relleu les contradiccions, ho presentaren com un problema de Portugal amb els independentistes de les seves colònies africanes. Ningú no va aclarir què havia passat.

Arreu del món, no va ser així. El Paris-Match dedicà la portada i un reportatge als "pirates de la révolution" i, en l'àmbit internacional, es varen desacreditar els règims de Salazar i de Franco. Paradoxalment, des de l'exili, el Partit Comunista espanyol condemnà l'acció.

Han passat 50 anys. A Portugal, arran de la revolta dels clavells d'abril de 1974, es va retre homenatge al DRIL i el desembre de 2009 s'estrenà una pel·lícula sobre els fets. Espanya no ha fet res més que amagar la història i gairebé ningú no sap el sentit d'aquella acció. El DRIL no ha rebut el record que mereixen unes persones que posaren en risc la vida per lluitar contra dos dictadors assassins. Tant la dreta com l'esquerra espanyoles hi han tirat terra damunt. Tot ja és mort i enterrat. Amb el temps, els mecanismes de poder s'han blindat i, en paral·lel, han afeblit les ideologies. Com en tants d'episodis, la memòria històrica molesta. Se sap que la documentació oficial sobre el cas passà de l'Archivo General de la Administración d'Alcalá de Henares a l'Archivo Histórico Nacional de Madrid, on deneguen l'accés, amb pobres excuses, als qui volen consultar la paperassa. La família de Jorge Soutomaior, nom de guerra de José Fernández, cap de l'aparell militar del DRIL i ideòleg de l'acció del Santa Liberdade, llegà els arxius personals a l'Arquivo da Emigración Galega de Sant Jaume de Galícia. Poca cosa davant l'eixordador silenci i la desmemòria de la història i la histèria d'Espanya.

L'ideari del DRIL es fonamentava sobre 47 aforismes en gallec, la majoria relacionats amb la vida del mar ("Aprovietar o vento e non esquecer o rumbo..."). El primer instava a mantenir sempre el nord. El darrer, a saber guanyar o perdre sense retre la dignitat. Que serveixi aquest article com a modest desgreuge contra un nou oblit gens innocent. Al cap a la fi, com deia sant Pau (plagiat per la CIA): només la veritat ens farà lliures! Visca la llibertat!