“Em produïa terror anar a una terra que no coneixia”

Mai no ha deixat d'enyorar la terra on vingué al món ara fa 63 anys, a la ciutat de Canillá, que es troba 210 quilòmetres al nord-est de Ciutat de Guatemala i on uns quinze mil habitants viuen majoritàriament de l'agricultura (blat de les índies, frijoles, tomàtigues), en una planera a 1.300 metres d'altura, envoltada d'altes muntanyes, dins el departament de Quiché, paraula composta que en llengua maia vol dir "molts d'arbres". Ella i els seus quatre germans, des de ben menuts, treballaren durament per ajudar els seus pares, que eren molt vellets, perquè havien tingut la descendència a una edat avançada. Abans de venir a Mallorca feia feina en el servei domèstic. Es casà, tingué tres fills i quan tenia 43 anys el seu home va morir. Semblava que a partir d'aleshores la seva vida s'havia de limitar a surar la descendència amb allò que tenia a mà en aquell moment i en aquell lloc, però el destí féu un tomb que li va fer prendre decisions que mai no hauria imaginat.

Què us va fer decidir a partir de la vostra terra?
Jo sempre havia fet feina en oficis domèstics, a les cases, generalment amb gent estrangera. Una vegada que estava sense ocupació, una amiga em recomanà a un senyor de Madrid, casat amb una mallorquina, que aquells dies es trobava en un hotel de Ciutat de Guatemala. La vaig anar a veure i em va dir "ara mateix podeu començar a fer feina amb mi". Llavors vaig continuar treballant al seu pis, però ells tingueren la mala sort que acomiadaren el senyor de la feina i varen haver de tornar a Espanya.

I què passà a continuació?
Em volien dur amb ells i jo els deia que no, perquè em produïa vertader terror anar a una terra que no coneixia. Jo els vaig recomanar altres persones, però ella no cedia i sempre deia "no, us vull a vós". Així que vingueren cap aquí, però la senyora hi continuava insistint per telèfon des d'Espanya.

I us va poder convèncer, finalment.
Bé, sí, a la fi la meva germana em digué: "Saps què, millor te'n vas cap allà, perquè aquesta senyora tanmateix no et deixarà tranquil·la. Si vol que estiguis amb ella, vés-hi per sis mesos o un any, coneix món". Jo tenia molta por dels avions i ja m'enyorava abans de partir... Tot i això, la següent vegada que em cridà, li vaig dir: "Sabeu què us dic, que sí, que vindré, però només per un any. I si no m'hi trob, me'n tornaré".

Fou difícil entrar a l'Estat espanyol?
Em vaig posar a arranjar papers i vaig deixar la feina que tenia, a casa de la cònsol d'Espanya a Guatemala. Com que em digueren que el visat tardaria sis mesos i la senyora tenia molta pressa que vingués a Mallorca, va fer una carta de convidada amb un advocat, l'envià a l'ambaixada i tot va ser molt més ràpid.

Què pensàveu, dins l'avió, en partir cap a Mallorca?
Quan jo mirava els avions des de terra, m'espantava.

Era la primera vegada?
Sí, mai no havia volat. I pensava: "I ara he d'anar tan amunt, tan amunt!". Així que el 16 de gener del 2000 vaig venir cap aquí. I sabeu què passà? Quan encara era a Guatemala, a punt de partir, una senyoreta em cridà la primera pel micròfon i em va dir: "Ha arribat el moment d'embarcar"; i allà hi havia una senyora, amb el seu home en cadira de rodes, que demanà per entrar dins l'avió la primera, per no tenir problemes al passadís, però aquella nina li digué: "Em sap molt de greu, no pot ser, perquè la primera a embarcar ha de ser Gregoria Rodríguez Alonso!". Jo vaig quedar esverada, li vaig demanar: "Però per què, si aquesta dona té l'home malalt!". "Sabeu per què? -contestà l'hostessa-. Doncs perquè vós sou una convidada que va a Espanya, així que entrareu la primera dins l'avió". I em varen atendre tan bé!

Què sentíreu en arribar?
Ja a Madrid, abans de venir cap a Mallorca, anàrem a cals senyors. Aleshores telefonà el meu nebot per demanar si tot havia anat bé i em vaig posar a plorar. "És que no t'imagines com d'enfora em trob!", li vaig dir. Sentia enyorança, però al mateix temps era feliç d'haver arribat on havia arribat.
Teniu amigues mallorquines amb qui fer un cafè?
No, no en tenc, mai no he sortit amb amigues mallorquines. De parlar-hi per parlar, sí que ho faig, però anar-hi a passejar, no. Tenc amigues de l'Equador, Hondures, Colòmbia, del Perú...

Què enyorau més, del vostre país?
La família. I el paisatge. Una persona mai no oblida la seva terra, encara que sigui pobra, com jo. Però tenc molta d'estimació a Palma, perquè aquí sempre he tingut feina.

Què us preocupa més del món actual?
Aquesta delinqüència que hi ha, les drogues, tanta pobresa i la manca de feina.

Teniu pensat quedar a viure aquí per a sempre?
Ai, no, no... Jo vull tornar a ca meva. Els meus parents volien venir a veure'm, però els ho vaig treure del cap, els vaig explicar que els vols, l'estada aquí, tot això és caríssim. Jo, mentre pugui treballar, ho faré, però en no poder, tornaré al meu país.