La nostra música, una esperança allà deçà la mar

La música facilita viatges. Aquest és un tòpic molt clàssic, un tòpic que recobra vigència si ens situam a l'altre cap de món i hi escoltam la música que ens remet a ca nostra, els sons que crearen les generacions que han habitat les quatre illes del nostre país. Aquest suposat tòpic i també la nostra música formen part de la quotidianitat de Tilcara, un petit poble del nord de l'Argentina situat entre muntanyes eixutes on només hi creixen els cactus. Allà, l'associació Música Esperanza convida els infants i els joves de la comarca a recórrer camins de transformació i a afegir la seva pròpia veu a la música de les muntanyes. Una de les guies d'aquest viatge musical és mallorquina i per això els fandangos, En Joan petit quan balla, les jotes, els boleros i L'elefant ja formen part de la memòria musical dels joves d'aquestes terres.

Refugi juvenil

Però quina rellevància té la música en els joves d'aquesta comunitat? A Tilcara i també a desenes de comunitats rurals properes, Música Esperanza actua com un estimulant, com a ingredient bàsic per tal que els joves puguin desenvolupar-se d'una manera sana en un context no sempre favorable i perquè els més petits s'enforteixin i s'allunyin de les experiències adverses. "Aquí, els nins poden trobar un espai de contenció, un lloc allunyat dels alts nivells d'alcoholisme que es registren a tota la comarca, de les responsabilitats amb els germans més petits, de la manca d'atenció i de la precarietat de recursos", explica Neus Salvà, la psicòloga i mestra de música mallorquina que des de fa dos anys treballa en la institució.

"Un dels pilars de la nostra feina és fomentar la creativitat; intentam que els nins i les nines la utilitzin com una eina de transformació, de coneixement personal, com una eina que els permeti obrir fronteres, desafiar les estructures convencionals i desenvolupar-se com a persones lliures", afegeix. La directora de la institució, Susana Moreau, recorda que, després d'un taller de plàstica, "una mare ens va contar que la seva filla havia arribat molt emocionada a ca seva perquè li havíem deixat pintar una poma de color blau; la petita va dir que, des de llavors, se sentia més lliure". De fet, molts forans identifiquen els habitants de Tilcara com a persones callades, tímides, obedients i observadores, "uns trets culturals que perfectament poden derivar de l'opressió que han viscut generació rere generació des de l'explotació espanyola que succeí el descobriment d'Amèrica", conclou la psicòloga Neus Salvà.

La nostra música

Les comunitats amb què fan feina els professionals de Música Esperanza conserven encara paraules i cançons en llengua aimara i també en quítxua. "Els cants tradicionals són una manera de comunicar i de transmetre emocions mitjançant la veu que ens il·lustren com vivien i sentien les comunitats originàries d'aquestes terres", explica Salvà. Precisament, la cultura dominant i l'occidentalització han fet que aquesta manera de viure i sentir s'hagin anat desprestigiant, i tot plegat fa que perilli la transmissió dels cants i de la cultura tradicional. "Els nins i les nines saben que jo venc d'una illa on originàriament no es parlava espanyol i on, malgrat tot, hi perviuen els instruments, les cançons i els autors propis; pens que aquest intercanvi els ajuda a naturalitzar l'existència de llengües i tradicions poc conegudes i els fa obrir les orelles a altres sonoritats", declara, convençuda, la mestra Neus Salvà.

De fet, Música Esperanza, en col·laboració amb Unicef i amb el Ministeri de Desenvolupament Social argentí, manté un programa que "grata en el patrimoni cultural amb l'objectiu d'afirmar la identitat llatinoamericana mitjançant el repertori musical tradicional que en els tallers i trobades aporten els nins, les famílies i les seves comunitats", afirma Susana Moreau, la directora de Música Esperanza. Per això figura en els projectes de la institució la formació de professionals en música folklòrica, una formació que ha de permetre perpetuar la tradició musical mil·lenària que encara es conserva al nord de l'Argentina, a Xile i a Bolívia.

Aquest treball, però, ja forma part dels tallers de creativitat que es realitzen arreu de la comarca i també de l'escola de música, "que ofereix una formació musical més concreta i especialitzada a tots aquells nins que després del contacte amb els nostres professionals volen aprendre a dominar un instrument, a cantar i a llegir música", explica Moreau. Una feina que, per exemple, fa possible que Tatiana, un nina de set anys, canti Sant Antoni a Tilcara, estudiï violí i pugui somiar tocar els instruments tradicionals de la seva terra.