Manorèxia: l'anorèxia dels homes

Les malalties com l'anorèxia i la bulímia sempre s'han relacionat amb un perfil d'al·lota adolescent. De fet, fins fa poc les dones eren les que més sofrien aquests tipus de trastorns alimentaris, però el nombre d'homes que presenten aquest desordre creix de cada vegada més. Les raons que condueixen una persona a obsessionar-se pel seu pes són diverses, com causes biològiques, psicològiques, psiquiàtriques i socials. En aquest sentit, les socials són un dels factors més importants. Les exigències de la moda i els cànons de bellesa que regeixen la societat contemporània són una de les principals influències a l'hora de la recerca d'un "cos perfecte".

Entre els del sexe masculí, el grup més propens a patir aquests trastorns alimentaris és format per aquells que realitzen alguna activitat que els obliga a mantenir un pes específic, com ara els models, els artistes i els gimnastes olímpics. Si fins fa poc aquesta tipologia d'home era la que més patia aquestes malalties, ara la cosa s'ha estès entre la població en general i en especial entre els més joves. L'anorèxia masculina, també denominada popularment manorèxia, abans tan sols afectava un 1 per cent dels homes -davant el 5 per cent que registrava entre les dones-, mentre que ara els experts indiquen que la proporció ha augmentat de manera "alarmant".

Així, el nou model d'home que s'ha creat des de l'opinió pública -per la qual bellesa ja no és sinònim d'aquella figura musculosa dels anys 90, sinó d'un aspecte juvenil, pàl·lid i escanyolit- ha suposat que els casos de manorèxia s'hagin incrementat en els darrers cinc anys entre un 15 i un 20 per cent. El problema és doble: d'una banda es vol mantenir un cos amb músculs, però de l'altra cada vegada es vol ser més prim.

Ídols masculins

Com els passa a les al·lotes, els del sexe masculí anhelen veure's físicament iguals que els ídols musicals i televisius i els maniquís de les passarel·les. Un dels exemples clars seria el del cantant de Tokyo Hotel, Bill Kaulitz, que és perseguit pels rumors sobre una possible anorèxia des de fa temps. Fa 1,80 m d'alçada i tan sols pesa 55 quilograms. Jeremy Gillitzer, que durant l'etapa com a model professional mostrava un cos musculat, va morir el passat mes de juny a 39 anys després que l'anorèxia marcàs gran part de la seva vida. De fet, tan sols pesava 29 quilos.

Ara bé, que aquestes personalitats del món de l'espectacle determinin els cànons de bellesa dominants no significa que tots els joves vulguin assemblar-s'hi o imitar el seu estil de vida. Allò que realment preocupa és l'expectació que causen aquests personatges al seu voltant i com això pot arribar a generar problemes de confusió i inseguretat en la conducta dels més joves. La mort de dos models més al principi de l'estiu, Tom Nicon i Ambrose Olsen, ha fet créixer les especulacions sobre dos possibles casos més de manorèxia i témer que ara que els homes han entrat amb més força que mai al món de l'estètica també ho facin en el món de l'anorèxia. La moda per si mateixa no causa el trastorn, però sí genera les dificultats que el propicien, com ara situacions d'estrès i pressió i quadres de baixa autoestima.

Com afrontar la malaltia

Quan cal activar les alarmes? Un dels símptomes que poden indicar que un jove pateix anorèxia és que només parli del menjar, és a dir que presenti una obsessió per les calories o que asseguri amb insistència que es veu molt gras. Així mateix, un indicador que ha de ser també mostra de preocupació és que passi molta estona dins el bany després de les ingestes. Un altre senyal és el canvi d'humor o la irritabilitat. No necessàriament els anorèxics presenten conflictes psicològics greus, tot i que una sobreobsessió pel cos pot arribar a degenerar en problemes psíquics importants. Tanmateix, la malaltia té cura si es tracta a temps i amb l'ajuda dels especialistes.