Miquel Angel Maria

Racisme a la mallorquina

Alhora que Morgan Freeman dóna vida a Nelson Mandela als cinemes, la lluita antiracista continua als carrers de Mallorca. Aparentment, la discriminació racial pertany al passat. Però alguns testimonis, aquí i ara, no ho troben així

Cecili Buele. | J. TORRES

TW
0

Cecili Buele era com un ciuró, aquell que surt negre en un plat de llegums. Tan sols un: absolutament excepcional. "Per això, quan jo era petit no sentia discriminació; en tot cas, jo sempre he tingut discriminació positiva". Cecili Buele, mallorquí de pell mulata, rememora la infantesa. "Jo era una singularitat; diria que, fins i tot, mon pare va ser el primer negre que va arribar a Mallorca!". Era l'any 1929. I vet aquí que, fora de casa, les primeres persones negres que va veure foren uns marines nord-americans, atracats al port de Palma en temps de la dictadura militar.

"La meva visió en aquell temps estava condicionada pel fet que tothom era blanc i jo, els més fosc de tots". Ara, no. "Perquè ara tot és diferent. Allà on vagi, veus persones amb la pell de diferents colors". Certament, els fills de qui arribà un bon dia a Mallorca ara superen les expectatives dels seus pares. Així ho explica Cil: "Mon pare, que havia comparegut per aquí per ser criat i xofer a ca uns rics, després passà a ser ordenança del Consell". Cil, però, anà un poc més enllà. "Vaig ser el primer diputat mulat, a més del primer conseller". I per honrar la memòria de son pare, un dia es vestí amb la seva corbata d'ordenança, ell que no en du mai, de corbata.

Tot i aquest simbolisme, les arrels del país de son pare, Guinea Equatorial, mai no l'han cridat especialment. "Tot i que vaig passar quatre anys de missioner per l'Àfrica, en cap moment no vaig pensar d'anar a Guinea". Ara bé, la situació canvia quan, l'any 2003, li diuen que una germana de son pare encara és viva. "Llavors vaig decidir-me a anar-hi, però no em donaren mai permís per entrar al país". Quina és la sospita per a aquesta actitud? "Crec que ser d'esquerres i militant dels drets humans no hi ajudava gaire", comenta. Però la hipòtesi central que maneja és una qüestió de classe i ètnia. "Mon pare era bubi, l'ètnia oprimida pels fang. I em pareix que no volien veure un bubi [o voove] que hagués prosperat". Tanmateix, mesos després, un amic d'Alcúdia que visità el país per negocis li digué: "Mira Cil, val més que no hi hagis pogut anar, perquè no t'haurien deixat sortir!". I Cecili riu, mentre continua el relat de les seves batalles.