La setmana passada ja em vaig referir a l'alumnat malalt que tenia possibilitats de rebre atenció escolar a casa seva, però em va sobtar un comentari fet a l'article en el diari digital i signat per Xisca: "A la meva escola hi ha dues nines que vénen de Son Dureta amb una infermera per estar les cinc hores de classe dins una aula ordinària, són nines que tenen respiració assistida per una màquina, i sense ella moririen, però el seu cervell funciona de forma correcta. Amb les noves tecnologies aprenen i aprenen a aprendre. Haurem de fer que l'escola inclusiva aconsegueixi la participació d'aquests infants que estan exclosos dins hospitals de per vida. Anam més enllà d'una hospitalització, anam cap a la inclusió social de tots els membres que envolten aquesta societat. Així ho esper. Queden molts d'infants sense escolaritzar i que es troben d'una manera semblant que les nines que van a la meva escola".
He indagat sobre aquestes alumnes escolaritzades al Camilo José Cela, des de fa uns quants anys. El projecte d'atenció va néixer el curs 2003-2004. A Son Dureta hi vivien de manera indefinida tres pacients entre 5 i 14 anys en una Unitat de Semicrítics, amb problemes de mobilitat i dependents de sistemes artificials de respiració i d'alimentació, que requereixen una atenció continuada per part del personal sanitari. Aquest projecte es va fer amb la UIB per aconseguir millorar el nivell de vida dels pacients i desenvolupar-ne al màxim les capacitats. Es proposaven atendre'ls en els aspectes mèdics, però també en els educatius, socials i psicològics. Una manera de socialitzar-los era escolaritzar-los i així es va fer amb les dues nines; primer, durant dues hores diàries a infantil i en l'actualitat ja assisteixen a 2n i 4t de primària durant tot l'horari escolar. Entre tots eleven l'educació al màxim nivell.
L'educació pot arribar a l'infinit
02/12/09 0:00
També a Ara
- Palma es presenta a Nova York com un referent cultural amb una mostra de flamenc
- Perdre la feina per defensar el català a l'aula
- L'Associació de Periodistes es posiciona en contra del nomenament de Josep Codony com a nou director general d'IB3
- SIAU romp el silenci entorn del mestre i cantant Miquel Roldán
- El centre de Salut Emili Darder desobeeix la normativa vigent
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Moltes gràcies Pep, ets una persona molt valenta. Jo també estic molt emocionada amb tot el que estic llegint. Tot això dóna sentit a l'existència. Bona dia a tothom!
Simplement emocionant!
M'han emocionat els comentaris de Lladonet, i també els de Antònia Xisca i partint, estic quasi que ploru, perquè jo si vaig tenir un fill amb una sindrome x que no diré per què no me fa ganes patir més del que vaig patir, i us ben assegur que ni jo ni la meva dona varen tenir cap tipus d'ajuda ni econòmica ni social, el meu fill era disminuit físic i psíquic i l'única opció que ens donaren fou integrar-lo un centre especial, sense possibilitat d'integrar-lo i de per vida, abans de que poguessim lluitar més ell va morir feliç a la seva cadira. Gràcies Xisca m'has conmocionat moltissim
MOLT BEN DIT SI SENYORRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRRR
Estic totalment emocionat.
M'ha encantat que gràcies a aquest article s'ha establit un debat aquí molt interessant. Hi ha gent que creu que els infants amb respiració assistida no mereixen viure, creuen que aquests infants creen malestar general i social i que els ciutadans d'arreu del món pagam moltes despeses que serien innacessaries si aquests infants no visquessin. Però obro un nou debat, perquè creis que el dret a la llibertat social, a la llibertat moral, el dret a la vida, se'ns ha estat donat?, per matar tot ésser que no pot viure amb unes mínimes condicions normals entre cometes?. Mirau he vist amb aquest article que molta gent no està conscienciada que realment hi ha diversitat cultural i social, i que dins aquesta diversitat, hi ha gent arraconada en hospitals de per vida, que com molts pensen, com que són raros, sers extranys, que no han tengut la sort de poder estar socialment integrats se'ls margina allà on ni la foscor els pugui veure, no hi ha més ceg que el que ni vol veure, però dins aquest món hi ha d'haver cabuda per a tothom. Moltes gràcies Lladonet.
El debat aquí no és si aquests infants han de viure o no, el que és debat és si se'ls ha d'integrar en la societat o si han de viure tancats a un hospital. Clar que se'ls ha d'integrar, clar que tenen dret a relacionar-se amb altres infants de la seva edat, clar que és una realitat possible, clar que hem de lluitar per la igualtat d'oportunitats, clar que hem de lluitar per millorar la seva qualitat de vida...Enhorabona per la feina que fan a escoles com el Camilo José Cela per aquest tipus d'alumnat. La diferència no existeix, som nosaltres que la cream. Bon dia a tothom!
Molt be l'article obri finestres noves desconegudes per a mi
Però si el que viu té ganes de morir, l'eutanasia hauria d'existir, però sempre amb respecte de qui vol morir, però com que l'eutanasia no està judicialment aceptada en la nostra constitució mentre no sigui un dret lliure per escollir de cadascú seguiré pensant que visca la vida per a tots.
I per cert gràcies senyor Lladonet, fa falta que s'obrin més articles com aquest, per què els ciutadans i la resta social sàpiguen que més enllà de la ciutat hi ha persones, i dins les persones concretament hi ha humans que tenen més salut que uns altres però no per això seràn millors ni pitjors. moltes gràcies.