Per sota

La primera vegada que demanà perdó, el primer bes, el part del primer fill, el primer pensament que només té un problema i necessita ajuda, la por de morir... (Aquests pensaments, possiblement, guanyen).

La violència d'arrel masclista, abans oculta pel silenci imposat per la moral postfranquista, s'ha fet visible i inunda ara els mitjans de comunicació, les convencions i jornades feministes i les estadístiques d'un Ministeri d'Igualtat que ha convertit l'eradicació de la figura del maltractador en l'eix del seu discurs, fet que utilitza hàbilment per justificar la seva existència (amb les polítiques "paritàries", és clar).

No obstant això, la 'groguització' mediàtica del maltractament físic (el psíquic es relega a un segon pla) que recau en l'element social dèbil, en aquest cas la dona, ha suposat amb el temps una "normalització" de les agressions, les quals ja no impressionen i quasi mai activen el clic de la consciència ciutadana, i molt menys de la classe política.

La realitat és que en aquest país de llibertats en el qual vivim, les dones moren, l'edat dels agressors es redueix i els darres informes ofereixen xifres alarmants sobre la quantitat de denúncies retirades.

Només ens hem arrencat la camisa del pensament patriarcal més ranci. Per sota, hi queden l'essència de superioritat i d'inferioritat, respectivament, massa interioritzades per desaparèixer amb tanta facilitat. La dona maltractada és alhora aquella que rep un sou per sota del seu company home, la mateixa que sacrifica la maternitat per temor de ser acomiadada injustament; que continua assumint les tasques de la llar per norma; que ha de suportar com una colla d'encorbatats i frares opinen sobre el seu dret d'avortar... És clar que la violència o la mort en són les conseqüències més extremes, però no hauríem de perdre de vista que totes i cadascuna són formes de maltractament.