Joves i empresonades

La major part d'elles no superaven els vint-i-cinc anys, però totes tenien en comú allò que les dugué a la presó: eren dones amb ideals revolucionaris i republicans. Cantar La Internacional, ser admiradora de Manuel Azaña i escriure sobre l'alliberament de la dona; comunistes, socialistes o militants d'Esquerra Republicana o d'Esquerra Unida; d'alta o baixa classe social... No hi havia cap distinció: totes eren culpables, cadascuna a la seva manera, d'haver-se rebel·lat contra el bàndol dels nacionals. Així, acabaren a la presó de dones de Can Sales. El recinte, inicialment ocupat per les Germanetes Pobres, s'habilità com a centre penitenciari el novembre de 1936. El juny de 1940, les Germanes de la Caritat foren les encarregades de gestionar la presó.

Durant tot el període de la Guerra Civil i de la postguerra, les autoritats religioses col·laboraren colze a colze amb les forces del general Franco, esdevingueren carcellers, còmplices de segrests, denunciaren indiscriminadament qualsevol "roig" sota les més absurdes sospites... Tothom va perdre en la guerra del 36, fratricida per molts, de classe per alguns, però la dura part que hi prengué l'Església queda, avui dia, àmpliament documentada. Roses, però roges. "Vosotras, presas, sois muy bonitas, pero sois como sepulcros blanquecinos, que por fuera son bonitos pero dentro guardan la podredumbre". Dures paraules del capellà de Can Sales, de nom Valentín Herrero.
Margalida Capellà (Montuïri, 1944), escriptora i periodista, ens obre una petita finestra a la vida d'aquestes valentes dones durant els anys en els quals es varen veure privades de llibertat, moltes d'elles sense saber per què.

Amb veu suau i recorrent amb les mans el seu llibre, en el qual recull els testimonis de vuit preses i dues monges (Dones Republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca. 1936-1939. Volum I), Margalida narra les anècdotes i fets històrics que varen tenir lloc entre els murs del recinte. Les versions, com és natural, no coincideixen gaire. Les preses recordaven l'experiència amb duresa, dolor, pena, ràbia. Les monges s'esforçaven a justificar la seva actuació, els seus intents d'adoctrinament cristià, els càstigs, les pèssimes condicions, els robatoris de menjar, les xinxes... Josep Massot, estudiós de l'època, afirma que "llegint aquest llibre he confirmat la meva conclusió: les dones varen tenir un paper molt més rellevant que no es pensa en la defensa dels ideals republicans".

A través de la història ens arriba el ressò de les paraules del capellà: "Voy a traer una ametralladora y quedaréis todas arrasadas". Així ho explica Francisca Pizà, que no va conèixer mai la raó per la qual es trobava empresonada. Li demanaren on guardava la bandera republicana i ella insistí que no en tenia cap. Fou condemnada a pena de mort. El delicte de Catalina Vich fou un altre: cantar La Internacional, segons una veïna. Ella afirma que no en sabia la lletra però que l'havia apresa durant la seva estada a Can Sales. Màxima pena.
Francisca Llopis va caure malalta a la presó i no se'n recuperà mai del tot. Recorda que, una vegada, una dona que parlava malament el castellà va rebre una galtada d'una monja. Adoctrinament de nou. Hi hagué dos fets que marcaren de manera especial la vivència d'aquestes dones a Can Sales: l'afusellament de les rogetes del Molinar i el suïcidi de Matilde Landa, que es tirà del terrat al pati del centre penitenciari, el dia de la Mercè.
Però el dia a dia suposava, a més, un dur tràmit. N'hi havia moltes que relataven que vivien una tensió constant.

Explicaven que les monges les obligaven a abandonar l'ateisme, que moltes d'elles defensaven; les castigaven si no resaven (a una presa, Catalina, l'amenaçaren de prendre-li el fill petit si no acudia a la missa); patien fam (les carcelleres venien els aliments que els familiars els enviaven); mancaven d'espai per descansar (dormien en terra, unes recolzades en les altres); no rebien senceres les missives de la família (si eren gaire llargues, les monges les xapaven en dos trossos i els en donaven a triar un) i, a més a més, vivien, la majoria, amb l'angoixa dels condemnats a mort. Tot i així, recorden com organitzaven balls, com intercanviaven informació i coneixements sobre història i comunisme, com canviaven la lletra al Cara al Sol...

La monja que s'encarregava de l'economat, sor Maria Ximena, nega molts d'aquests fets i assegura que "cadascú tenia les seves idees i les respectàvem, però varen millorar el seu cristianisme". No recorda els càstigs, ni el fred ni la por. "Ens en sortírem bé, d'aquesta feina", sentencia. Afortunadament, la veu d'aquestes valentes dones ens acosta a la veritat històrica dels fets, si bé encara hi ha molta feina per fer en aquest sentit. La derrota republicana suposà l'aniquilament de les idees de la Revolució, del treball i la lluita per la justícia social. Es varen perdre milers de dones i d'homes que, des de les files del comunisme, l'anarquisme i el socialisme, creien en un món més lliure. Amb ells i elles tenim un deute: recordar-los.