Ambicions pervertides

Sens cap dubte, la memòria fotogràfica és una de les majors relíquies que encara conserva la nostra malmesa substància gris. Tant és així, que les imatges arxivades en la ment de les persones esdevenen un excel·lent filtre per endinsar-se en els seus pensaments, en la seva manera de fer. Si a l'any setanta, a qualsevol ciutadà illenc li haguessin plantejat el significat del binomi feina-dona, de ben segur que en el seu cervell haurien irromput estampes molt concretes; encisadores jovenetes secretàries amb ulleres de pasta i perfumades amb Eau de Rochas, madones cel·lulítiques resignades a agranar la pols dels despatxos i poca cosa més. Per descomptat, gairebé ningú no hauria pensat en la padrina cuinant o en la mare planxant. Això no era feina ahir, tampoc avui. En efecte, l'estret catàleg de possibilitats laborals que tenien abans les dones no prestava més joc a la imaginació.

A hores d'ara, l'escenari és enganyosament més ampli. Tot i ja no tenir un monocultiu de treball femení, qui pensi que el problema està resolt s'equivoca. De fet, la manca d'ambició en aquesta casta de batalles socials pot resultar incendiària. I és que els avanços no acaben de ser reals, si ho fossin no tendríem les taxes d'atur femení més altes de la UE, o no hi hauria més d'un 60% de població universitària femenina predestinada a l'ofegament laboral, o no existirien els freqüents càstigs d'una cruel economia submergida. Traçar amb nitidesa un dibuix de la "igualtat laboral" em resulta una tasca gairebé quimèrica. De fet, avui la igualtat sols es tracta d'una tendència que molts han volgut pervertir, convertint-la en un fet consumat. Seria qüestió de fer-s'ho mirar.