TW
0

Qui no ha sentit mai que la publicitat no deixa d'emetre estereotips? I és ben cert. De fet, aquest instrument s'ha convertit en la manufactura més insaciable de la història, quant a generació d'imatges prefabricades. Amb tot, el desconeixement d'allò que ens interessa sempre ha estat el pròleg d'una simulació, d'una hipòtesi que necessita desembocar inevitablement en una veritat que -postissa, o no- com més compartida sigui, millor. La publicitat continua projectant alguns dels antics motlles femenins, que s'han accentuat amb la permissivitat pròpia de la selva capitalista. Ara ja hi val gairebé tot; les imatges de dones mig despullades que embetumen els seus cossets i que et miren estirant la cosmètica dels seus llavis circulen arreu.

Tot i això, l'adoctrinament publicitari actual ha creat noves tendències prou interessants. Una d'elles l'encarna allò que alguns observadors han batejat com a Superwomen. Es tracta d'un nou prototip de dona capaç de compatibilitzar la duresa de la feina amb l'educació dels nins i amb la neteja de la casa. I l'home? Idò, l'home se'ns mostra com un individu que té voluntat de compartir feines de la llar, emperò que es veu limitat per la seva malaptesa. Una fotografia tan intencionada com denunciable en aquests temps.

Tanmateix, hi ha missatges de canvi. La marca Dove el 2007 inicià una campanya -amb força èxit- que mostrava la dona de carrer com a tal, amb la sensualitat de la imperfecció. Els recels causats per més d'un anunci d'AXE és un altre exemple que constata un gir parcial i lent d'una indústria que, tal com digué l'escriptor Eulalio Ferrer, "no és més que el cultiu natural d'un home que no deixa de tenir fam".