Encara els esperen a la plaça de Maig

Però en un estat d’excepció com aquell, cap grup de més de tres persones no era permès al carrer. "No quedin aquí plantades, circulin!", els envergà la Policia. Per això començaren a caminar per la plaça en fileres de dues.

El sol el tenien darrere. I tot i així duien mocadors blancs, fets amb teles de bolquers. Una manera de simbolitzar la maternitat dels qui havien estat els seus nadons. Tampoc no era casual el fet que només hi participassin dones, perquè en un primer moment consideraren que els militars no gosarien atacar-les i que, en canvi, sí que agredirien els homes.

Un mocador per reconèixer-se dins una dictadura, com la de l’Argentina, en la qual ningú no es podia expressar. Elles iniciaven la primera ronda.

Però aquest afront trigà poc a ser durament pagat. Entre el 8 i el 10 de desembre, una dotzena de mares participants en la protesta fou detinguda per l’escamot 3.3.2 de la tristament famosa Escola Mecànica de l’Armada. Al capdavant de tots, Alfredo Astiz.

No és casualitat que les primeres 12 desaparegudes fossin peronistes, sindicalistes, refugiades d’altres dictadures i cristianes de base. Dones amb una vinculació prèvia amb la lluita i d’idees ben clares.

Però poc després arribaren els primers èxits de visualització. I no a l’Argentina, sinó en l’àmbit internacional. I és que el 1978 fou l’any del Mundial de Futbol al país sud-americà, campionat que finalment guanyà. Els periodistes enviats a cobrir l’esdeveniment s’interessaren per les mares i les entrevistaren.

Solidaritat des d’Holanda

Especial sensibilitat hi tingué la premsa d’Holanda, país on es constituirien els primers grups de suport internacional. El món conegué, aleshores, el drama de la dictadura argentina. Això succeïa alhora que, a l’interior del país, les Mares començaven a organitzar, l’any 1981, les primeres marxes de resistència. Però l’Argentina encara estava sota la dictadura i, si bé algunes protestes eren parcialment consentides, les desaparicions continuaven.

Un dels lemes més corejats era "aparició amb vida". Tanmateix, la majoria de mares i de represaliats ja donava per feta la mort dels familiars en parador ignot.

A pesar d’aquest sentiment, les Madres de la Plaza de Mayo assumiren que, si no rebien la informació contrària, els seus fills i filles encara eren vius. Era una via per forçar l’Estat a reconèixer la seva responsabilitat en les morts. Una estratègia en línia amb el rebuig de cobrar indemnitzacions econòmiques. "No volem doblers, sinó jutjar els torturadors", deia Hebe de Bonafini, cap visible a la plaça de Maig.

Però la constatació de la mort havia arribat fins i tot de boca d’Alfredo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau. "L’Estat ha blanquejat tots els camps de concentració". Efectivament, no hi havia morts en vida, ni desapareguts que tornassin al carrer. Poc després arribaria la democràcia i havien d’amagar les matances.

Ni tan sols amb l’arribada de Raúl Alfonsín (mort ara fa dos mesos) no canviaren les coses. Per desembre de 1983, la Junta Militar cedí el poder. Dies després, les Madres de la Plaza de Mayo demanaren audiència a Alfonsín.

Alfonsín es fa el desentès

Però no les rep (un més) i elles opten per ocupar la Casa de Governació. Dormiran al trespol, sí, però és el terra de la Presidència. D’aquesta manera, els militars opten per no desallotjar-les i l’endemà seran rebudes per Alfonsín.

Els anys passaren, en aquesta petita cronologia que havia començat un 24 de març de 1977 amb el cop d’estat. Deu anys després, Sting organitzaria el seu primer gran concert al River Plate.

I enmig de la sessió, convidà a pujar un grup de mares que feien la tradicional ronda per l’escenari enmig dels acords de They dance alone (Elles ballen soles), que Sting escrigué en honor de les mares del veí Xile.

Però la divisió interna de les Mares es menjava ja el col·lectiu. Marta Ocampo de Vásquez n’encapçalà la branca Madres línea fundadora, que sí que acceptà les indemnitzacions econòmiques propugnades per l’Administració.

Alhora, el grup de les Mares liderat per Bonafini radicalitzava la seva ideologia. O, millor dit, aquestes dones passaven assumir els postulats polítics (de l’esquerra marxista i d’altres) pels quals havien mort els seus fills i filles.

Mentre lluiten, encara esperen a la Plaza de Mayo. La primera ronda fou el 1977. La darrera, fins ara, la de dijous passat.