“El capital ha alimentat el tsunami urbanístic que ens ha duit a la crisi”

Quina és la vostra formació?
Vaig estudiar geografia. Havia fet de pescador al Port de Sóller, cosa que em va permetre accedir a coneixements que sovint no s’aprenen a les aules. També estudiava música, veient que tot està interrelacionat: la combinació dels mateixos elements dóna sempre resultats diferents, com en els ecosistemes.

Quins temes us han interessat més?
M’interessa el conflicte entre la societat i l’ús dels recursos naturals. Estic estudiant les contradiccions econòmiques en el cas de les Balears. Aquí hem topat amb dos vels que no ens deixen veure bé el que passa: el monetari, que no ens premet apreciar altres factors, i el turístic, que fa que tot es vegi des del predomini absolut d’aquesta activitat. I a les Illes Balears hi ha qualque cosa més enllà d’això.

Com hem de mirar aquestes realitats?
Hem d’analitzar els fluxos de material i d’energia, comptabilitzant-los no sols en termes monetaris sinó també físics. Això és el que jo he fet amb l’economia balear. Un dels resultats és que cada habitant de les Balears requereix de mitjana unes 43 tones anuals de materials. Això representa una motxilla ecològica de 120 kg diaris, mentre que a l’Estat espanyol és de 37 tones i la mitjana europea, de 46.

Tudam els recursos?
Les nostres societats es fonamenten en l’extracció de recursos de la terra i aquest metabolisme es manté amb els d’altres parts del planeta. Quan mires els fluxos de les Balears, t’adones que la major part dels materials procedeixen de Sud-àfrica, amb el carbó, però, si ho mires en termes monetaris, el flux més important és amb les illes Caiman, un paradís fiscal. Això és degut sobretot a l’adquisició de vaixells de luxe.

Tan important és la compra de vaixells de luxe?
Des de l’any 1997, hi ha hagut una eufòria financera necessitada de llocs on concretar-se: els doblers s’han d’assegurar amb elements físics. Aquesta ha estat, en part, la funció dels vaixells de luxe. Però el sòl ha estat encara un refugi més important. Hem de diferenciar els 4.500 milions d’agricultors del planeta d’aquests altres grups, entitats financeres i classes privilegiades, que s’han servit del sòl per realitzar una enorme creació de diners.

Això a nosaltres ens ha afectat de manera especial?
Sí, ens hem decantat cap a les activitats especulatives i les financeres, i ha emergit el negoci turisticoimmobiliari. S’han ajuntat l’entrada de l’euro, les ajudes europees, l’adopció d’un marc financer i un sistema fiscal que han afavorit l’espiral. Els capitals han alimentat el tsunami urbanístic que ens ha conduït cap a aquesta crisi actual. Amb tot això, ha semblat que qui no estava hipotecat era considerat un idiota i que viure del propi treball no tenia cap sentit, ja que era més fàcil viure de la "pilotada".

Quines solucions hi ha per a tot això?
Estam assistint a un intent de refundació del sistema sense tocar les coses que ens han duit cap a la crisi en què ens trobam. Estam en una situació de crisi sistèmica que fins ara s’ha centrat en l’esclat de les finances, però que també és una crisi energètica, de recursos naturals, urbana i agrícola. Per fer-li front s’han de canviar les regles del joc.

I quina és la posició de l’agricultura?
El canvi haurà de ser agrícola. No tota l’agricultura està segrestada per una dimensió tecnocràtica, encara es mantenen vives parts importants de la cadena alimentària: des del nin que s’ho menja fins als pares que cuinen, els comerciants i també els productors. Hi ha un potencial molt fort que permet establir moltes relacions.

És possible això en la fase de la globalització dels mercats?
Predomina el dogma neoliberal basat en l’ocultament dels costos reals del model. Hauríem de pensar a potenciar una agricultura de proximitat, com també en la sobirania alimentària. No és normal que el xot ens arribi de Nova Zelanda. Ens hauríem d’orientar cap a una agricultura viva i de pagesos.