L'ull per ull, revenja o justícia?

Fins i tot la mateixa Bíblia avala la pena del talió (Èxode, 21: 23-25; Levític, 24: 18-20; Deuteronomi, 19: 21). I també, en certs moments de la història, el reglament juridíc d’una regió alemanya.  Aquest és un precept arrelat des del triomf de la Revolució de Khomeini, que instaurà –amb el suport popular d’un referèndum– la República Islàmica de l’Iran. Era un temps, l’any 1979, en què la guerra freda encara coejava pel món. I els estats de nova creació adquirien noms fortament ideologitzats. La Unió Soviètica (i no Rússia), la República Popular de la Xina, RDA (de l’Alemanya de l’Est)... Un context adient per a la caiguda del Reza Pehlevi, dirigent persa que, com bé descrivia Ryszard Kapuscinski, era el Xa, o la desmesura del poder (1980, editorial Anagrama). Un temps en què la dona ha exercit un paper minúscul.

Khatami, el reformista

Els primers anys del control exercit pel clergue Ruhollah Khomeini no suposaren cap millora per a les dones iranianes. Al final dels 90, però, s’obre un nou cicle polític amb l’adveniment dels reformistes. El president, Muhammad Khatami, serà el màxim exponent d’aquests polítics pragmàtics i menys combatius en relació amb el món occidental. Però tot allò que s’inicia té un final. I, en aquesta ocasió, el finito nom Ahmadinejad. La xara (llei islàmica), tot i que no aparcada mai, sí que viu un auge d’ús al caliu dels nous governants. Ameneh Bahrani és filla de la Revolució. Nasqué el mateix any, el 1979, de la República Islàmica. Però no pareix que la defensi. Des del brutal atac amb àcid que patí, viu a Barcelona.

Les veus crítiques

I les veus en contra del règim no deixen d’alçar-se. Per exemple, la de Shirin Ebadi, advocada de tanta valentia com ressò mediàtic (ella és premi Nobel de la pau 2003, però també s’ho mereixerien centenars de compatriotes). Suau en el to de veu, però potent ens els missatges que llança, Ebadi ha visitat nombroses vegades la ciutat de Barcelona. I allà ha exposat, per a vergonya dels assistents, la realitat de la dona iraniana. "La meva vida val la meitat que la d’un home", sol proclamar en començar el seus parlaments. Tal com ho estipula el reglament islàmic. Per això, el càstig que Ameneh Bahrami aplicarà al seu agressor serà la meitat de dur que el que ella patí. Segons la legislació d’allà, Ameneh "només" podrà cegar el seu agressor d’un ull si no paga abans 20.000 euros per executar la sentència d’una manera total, ja que les lleis del seu país estableixen que la dona val la meitat que un home.

Raons culturals

Les raons culturals que ho determinen així es perden en la nit de la història. És com la paradoxa de la maternitat i l’hemofília. "Si bé tota mare desitja el millor per al seu fill, es ella qui n’hi traspassa la malaltia". Un mal transmès generació rere generació. "Tot home, per dèspota que sigui, ha estat criat per una dona", manifesta la Nobel Ebadi, "de manera que nosaltres, d’alguna manera, permetem que la situació es perpetuï". N’és una prova el fet que, el passat dia 8, Dia internacional de la dona Treballadora, gairebé no hi hagué cap concentració reivindicativa. Alguna celebració a Teheran, però ni tan sols la capital persa és, potser, representativa de la profunditat del territori.

En tot cas, que l’Iran no és un país per a manifestacions pareix que evidencia la repressió islàmica. Per això, ja n’hi ha que observen un tímid gest feminista en la decisió d’Ameneh Bahrami, que rebutja el cobrament d’una indemnització i la presó per al seu atacant. Per sortir de la invisibilitat, ella vol aplicar al seu agressor la llei del talió. Això sí, ell serà anestesiat abans que li tirin cinc o deu gotes d’àcid als ulls. El cert és que l’ull per ull no pot més que inquietar, pertorbar, la noció més bàsica d’humanitat. Fa poc que, a les pàgines d’aquest diari, l’escriptor Guillem Frontera assegurava: "Per ventura desitjaríem que Amaneh Bahrami no desitjàs participar en la realització del guió".