Brussel·les17/12/08 0:00
El Parlament Europeu ha bloquejat avui la norma que permet ampliar la jornada laboral màxima a 65 hores setmanals, que fou aprovada pels ministres de Treball dels 27 el passat mes de juny amb el vot en contra d'Espanya i el principal impuls del Regne Unit. Els eurodiputats han aprovat per majoria absoluta una sèrie d'esmenes que exigeixen que en un termini màxim de 3 anys se suprimeixin totes les excepcions ('opt out') a la jornada laboral de 48 hores setmanals.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
Després de més de quatre mesos des que ens anunciaren la confirmació de l'entrada del capitalisme en l'etapa de crisi del cicle econòmic actual, hi ha notícies que no poden sorprendre a ningú. Des de les primeres mesures que es prengueren en la primera gran crisi econòmica de caire capitalista, allà pels anys trenta del segle passat, l'experiència ha de raure formidable dins els cervells actuals. La notícia de la reunió de la plana major europea en matèria de recessions econòmiques i financeres per tal de prendre mesures eficaces que rellancin l'activitat o, si més no, debilitar-ne els efectes perversos a nivell mundial, no n'és cap excepció. Tampoc pot ser sorprenent que la idea principal, que ronda els caps reunits i preparats per aquest tipus de situacions, és la d'augmentar a 65 hores la jornada setmanal dels que poden fer feina (i dels que fan feina perquè poden), ja que sempre ha estat la mesura més reconeguda universalment com a imprescindible per recuperar l'estabilitat economicofinancera necessària per superar amb èxit aquestes maleïdes i inevitables etapes cícliques. Mai no es podrà dir que s'ha tractat d'un experiment de laboratori amb els cobais de torn, perquè els resultats no donaran marge ni tan sols a qüestionar-ne cap mena de possible falta d'ètica. A aquestes altures de Revolució Industrial tothom sap que augmentar la producció per tal de disminuir els estocs sempre ha estat la clau que ha portat a solucionar les etapes de crisis de rendibilitat i sobreproducció. Així, l'estagflació queda simplement desplaçada i per tant ineficaç o, com a mínim, bastant impotent, en aquest món on les gran firmes multinacionals també perden la raó de ser. Tot plegat, com es podrà comprovar si la nova mesura tira endavant, haurà donat ales a l'augment del poder adquisitiu del gran gruix de tota la societat, el qual, en consonància amb la producció i amb tota la resta de factors que integren la bonança social a què dóna lloc una conjuntura econòmica mundial normalitzada, tendirà gairebé a l'infinit. Perquè, al cap i a la fi, no hi ha cap altre camí per poder entrar en una nova etapa d'expansió. Les solucions als "satrots" del sistema capitalista mai no han estat previsibles. S'han d'improvisar sobre la marxa i, per descomptat, mai no ens podran sorprendre.