La dona i l'Exèrcit, 20 anys de convivència

El binomi dona i Exèrcit és una possibilitat relativament recent a Espanya i, en general, també a la resta del món. Aquesta setmana passada el Ministeri de Defensa va emetre una campanya propagandística per celebrar els 20 anys de la presència femenina en el cos militar. Però se’ns presenta l’eterna pregunta: L’entrada de la dona com a soldat és un efecte de les circumstàncies de la societat actual o realment promulga la igualtat?

En teoria, la mesura que s’adoptà el setembre de 1988, mitjançant la qual es permetia l’accés de la dona en un àmbit que fins al moment havia estat patrimoni únic i exclusiu de l’home, fou una bona notícia. Suposava, o almenys o ho pretenia, que un nou camp que havia estat vetat per a ella, com altres tants, ara li obria les seves portes.

Arribàvem un poc tard. Altres països com ara el Regne Unit i França ja havien, el 1941 i el 1945 respectivament, acceptat la participació de la dona en l’Exèrcit. És clar que, després de prop de quaranta anys de dictadura, havíem de cercar versemblances amb Europa.

Des dels inicis de la història els rols hi foren assignats. La dona, la mare, l’home, el guerrer. Aleshores era possible integrar l’element femení en una institució de caràcter tan essencialment patriarcal, tremendament tradicional i radicalment jeràrquica? Era el lloc on els joves acudien "per fer-se uns homes". Tenint en compte la discriminació soferta per la dona en la resta d’àmbits socials, polítics, culturals o institucionals, era el súmmum.

Hi ha arguments a favor i en contra. Les posicions més feministes i antimilitaristes rebutgen tant l’existència de la milícia com l’entrada de la dona en una institució que només simula la igualtat, perquè la realitat és que es dificulta el seu accés a alts càrrecs (és a dir, pots entrar, però sota les nostres normes i ni tan sols intentis canviar res), i el tracte diari és excloent i discriminatori.

Des de les Forces Armades es promulga, per contra, que s’han trencat barreres i prejudicis, i que la inserció és total, suposant un pas endavant per aconseguir un cos més democràtic i modern, d’acord amb els nous temps.

Sigui com sigui, la demanda és real, entre les peticions d’entrada com a militars voluntaris, quasi un 60% són dones. En total sumen més d’un 12%, 15.400 dones. Ara mateix ocupam el primer lloc en l’OTAN en quota femenina. I Carme Chacón es troba en la cartera de Defensa. Aquesta figura també ha estat molt comentada, especialment perquè una dona, embarassada, al cap d’una cartera com aquesta, començàs a anunciar i fer reformes per tenir, per exemple, ajudants de camp que fossin dones (només poden ocupar els càrrecs de tinent coronel i coronel, en la pràctica, vetats). Tot i així, els darrers dies ha promocionat uniformes exclusius per a dones: Això és inclusió o exclusió? Definitivament, la segona.

Un altre punt. Aquest Ministeri, compta, a més, amb un organisme d’Observatori de la Dona que funciona des de 2005 i que s’encarrega de vetlar per la integració. El Pla concilia, aprovat també la legislatura passada, advoca per atorgar permisos de maternitat, creació de centres infantils per a nins d’entre 0 i 3 anys, etc. Tot això està molt bé però reflecteix sens dubte que la igualtat no és pas real (ja que si ho fos, no necessitarien una entitat que la vigili), i que encara hi són necessaris moltes passes endavant per arribar-hi.

El debat continua obert, aleshores. En teoria és positiu que la dona pugui accedir a allò que vulgui fer, mentre respecti la llibertat individual. Però no hem de perdre de vista la realitat, i és que hi ha moltes idees que són masclistes, molts costums anàcronics i un camp de batalla molt ampli pel qual lluitar dins de les Forces Armades per tal d’obtenir la igualtat en oportunitats, drets i obligacions. Les veus més optimistes creuen que és qüestió de temps, com la número dos de Defensa, qui considera que el 2016 veurà una dona general. Probablement, un maldecap per a més d’un.