Tanta és la bellesa de les teulades de la ciutat que, un cop destruïdes després de la guerra, les reconstruïren amb noves teules demanades, ad hoc, a un vell artesà francés. I és que Dubrovnik, la perla de la mediterrània, fou massacrada durant el seti militar que imposà l’Exèrcit serbi al llarg de sis mesos.
El 6 de desembre començaren els bombardeigs des del cim de la muntanya Srdj; tan propera a la ciutat que els horabaixes li fa ombra. Un de cada tres edificis, majoritàriament aristocràtiques mansions i esglésies clàssiques, fou derruït a causa dels obusos. N’esclataren més de 2.000. Al port, els vaixells es consumien entre les flamarades contagiades de ciutat.
Tan sols així s’entén que ningú no vulgui xerrar de la guerra. Fins i tot quan en parlen utilitzen els termes abans i després, i tothom sap a què es refereix l’altre. Fan mutis pel fòrum, perquè ningú no vol recordar. Si més no, xerraran per arribar a vendre qualque cosa a l’ingenu turista.
Enmig de la ciutat de pedra es troba un mercat amb el qual sobreviuen petits agricultors dels afores. El producte estrella és el raïm, amb fruits tan grans i rodons que ve de gust menjar-se’ls en qualsevol moment del dia. No debades, la costa croata és terra fèrtil per tota casta d’hort: tomàtigues, melicotons, prunes...
Amb tanta varietat de verds no pot sorprendre la visita del venedor de fruita enmig d’una platja. Això no és Barcelona i els bergants no ofereixen llaunes de cervesa sinó fruita sana.
No és que tinguin mala cervesa. Gens, al contrari, la producció nacional és ben gustosa. A més, les Karlovacko i Ožujsko recorden les antigues cerveses dels anys 50 i 60, plenes de llúpol i malt, i amb un gust poc estilitzat com les cerveses occidentals.
De fet, tot té un regust a aquesta Europa de l’Est darrere un teló d’acer. Però gairebé ningú no vol posar la vista enrere. No és el cas d’Ivan Kamber, septuagenari jubilat que, fins a desembre de 1991, vivia a una sumptuosa residència del segle XVII al cor de la ciutat.
Kamber confessà a la historiadora d’art Maja Nodari –enviada per la Unesco–, la següent història:
"La meves dona i mare moriren sense haver tornat a la llar familiar. El meu cunyat, el pintor Ivo Grbic, encara viu a un hotel. Totes les seves teles es feren fum, amb la seva col·lecció etnogràfica i arxius fotogràfics". Una pausa, i prossegueix. "Per la meva part, sobrevisc a un estudi de 30 metres quadrats que la municipalitat m’assignà".
Serà que encaren més el futur que no allò ja succeït. El turisme a la costa de Dalmàcia, la més al sud de tot Croàcia, està de moda. Les agències s’han afegit a la passió col·lectiva i ofereixen paquets turístics de tota casta. Alguns joves munten les tendes de campanya. Mentre que els adults descansen als hotels, que jalonen ja bona part del territori.
Però que ningú no s’engani. El desenvolupament del país és tranquil i poc massificat. Les aigües de la mar encara són cristal·linesi reflecteixen l’estricte control de residus del qual fan gala. I les teulades tornen a lluir el seu aire aristocràtic.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.