Evocant Jacqueline

I sobre el faristol, hagueren de penedir-se aquells qui l’assenyalaven com una angry black woman (dona negra emprenyada). Aquesta és l’expressió, de caire racista, amb què la qualifiquen des de les files republicanes. I, fins i tot, entre l’esquerra nord-americana.

Idò si això és el que en pensaven, anaven errats. Michelle Obama (Chicago, 1964) ha abraçat un estil elegant i moderat que va fer tornar a la memòria dels assistents la figura de Jacki. Durant la legislatura del seu marit, el malaurat John Kennedy, Jacqueline es convertí en una dona elegant, però no altiva. La primera dama, segons la llegenda, més estimada pel poble americà.

Que els assessors d’Obama volen idealitzar-la sota aquest perfil és obvi. Però Michelle també presenta punts febles, ja des de la seva adolescència. I és que mai no deixà de plantejar públicament els seus sentiments. Tal com fa ara. La jove Michelle ingressà a la Universitat de Princetown gràcies a una beca de la institució, que se li concedí amb motiu de les referències del seu germà Craig Robinson, també estudiant de la casa.

Allà deixà escrit en paper la seva percepció de sentir-se una estudiant de segon nivell pel fet de ser negra. Ja a la Universitat de Harvard, on estudià Dret, basà la seva tesi doctoral en el racisme que patia la comunitat afroamericana.

Aquests dies, el Partit Republicà aprofita les seves crítiques per presentar-la com una antipatriota. De fet, Michelle Obama caigué en un altre error —just mirat des de la perspectiva del joc electoral—, que ha derivat en acusacions d’antiamericana.

I és que, quan Obama fou nomenat candidat a la Casa Blanca, Michelle assegurà que era la primera vegada que se sentia orgullosa dels EUA. En sentir aquest paraules, l’equip electoral de John McCain esclatà, probablement, en rialles i somriures. Es fregaven les mans del profit que havien de treure’n.

A més a més, va ser Michelle qui va dur Obama a l’església de Chicago, on diu missa Jeremiah Wright, paladí de la teologia de l’alliberació negra. Però què hi ha de dolent en Wright, que l’any 1993 oficià el casament entre Barack i Michelle, a més de batiar les seves filles, Malia i Natsha? Idò que va sortir a la televisió exclamant: "Que Déu maleeixi Amèrica!" I la candidatura d’Obama tremolà com no ho havia fet mai.

Ara bé, fins aquí el passat "negre" —quina coincidència— de Michelle. Ella, una nina bregada al cinturó roig de Chicago, representa millor que Obama el somni americà.

Una bona mare amb dues filles, que prioritza la seva família per sobre de tot. Una dona que, tot i els seus orígens humils, estudià a la Universitat —i no a qualsevol. Que treballà exitosament en multinacionals fins que abandonà la comoditat i els diners que el sector privat li atorgava, desitjosa de fer feina a l’Administració pública per l’interès comú.

Així és Michelle. Una idealització, ja sigui de la negra empipada que odia els blancs, o de la petja de Jacqueline Kennedy en el sXXI.