Andreu MirPalma26/06/08 0:00
TW
0

Un dels llegats més potents que ens han deixat les religions de tot arreu ha estat la necessitat de fabricar i modelar personatges amb virtuts de guia, amb vocacions lloables, en definitiva, personatges a imitar. I és que la humanitat sempre s’ha mogut en ramat, just per això la figura del pastor ha esdevingut fonamental en l’avanç de l’home, un pastor que, per cert, ha estat sotmès a un procés progressiu de metamorfosi, accentuat aquests darrers temps.

La botzinada del paradigma laïcista, l’alfabetització de les masses i altres herbes han fet que a hores d’ara les voluntats a seguir s’ubiquin enfora dels temples sagrats. D’aquesta manera, els grans personatges hodierns descansen normalment sobre fortunes que els permeten precisar sensibilitats amb relativa senzillesa.

Tal vegada sigui en aquest escenari en el qual han nascut els nous filantrops del segle XXI. Ja sigui amb afany de desemboirar el seu retrat, ja sigui per l’obsessió de ser un referent entre els mortals o per posar en òrbita altres intencions farcides d’obscenitat, allò que és cert és que determinades ànimes privilegiades han fet de les ajudes a la pobresa un instrument per instal·lar-se en l’olimp de la benvolença dictada per les societats contemporànies.

Tal volta el cas més cridaner sigui el de la Fundació Gates. L’organització, encapçalada pel president de Microsoft, l’any passat va desemborsar 2.800 milions de dòlars, superant el pressupost previst per a aquest mateix 2007 per la Corporació del Desafiament del Mil·lenni, creada per l’Administració Bush el 2004. A més d’alimentar-se d’ajudes gestades enmig de la humilitat, la fundació de Bill Gates engreixa la seva operativitat gràcies a les aportacions de filantrops de nova generació com ara Ted Turner (fundador de la CNN), Larry Page i Sergey Brin (comandants del gegant Google) o del mateix Warrent Buffett, que tutela la segona major riquesa del món i que donà el 2006 més de 44.000 milions de dòlars a aquesta fundació.

Amb tot, han estat nombroses les aportacions que aquesta agrupació ha ofert al Tercer Món; tot oferint aliments, injectant tecnologia, donant suport psicològic a persones amb patologies diverses, etc. Evidentment, la percepció que el col·lectiu té del magnat americà s’ha anat polint a mesura que s’han fet públiques les seves inquietuds humanitàries.

En aquest sentit, el sociòleg Victor Armony, en un dels seus articles, il·luminava algunes de les ambigüitats que acompanyen el món altruista de Gates. Per un costat, les exempcions fiscals que impliquen aquests afers, les quals contribueixen activament a desabrigar la capacitat de gestió pública. De fet, un estudi del Banc d’Amèrica remarca que més del 50% dels rics que fan donatius s’ho repensarien si aquests no atorguessin beneficis fiscals. Per altre costat, Armony denuncia la infiltració de la Fundació en moltes empreses que operen en indrets desfavorits, tot sent membre de consells d’administració de corporacions edificades sobre valors de dubtosa vocació humanitària.

Cantants com Bono, polítics com Clinton o esportistes com Zidane, tan se val!, la Fundació Gates és només un mastodòntic exemple més d’un fenomen certament controvertit. Sigui com sigui, esdeveniments com el tsunami del 2004 despullen una nova era de la solidaritat i del desenvolupament, no debades sembla que la globalització també ha esquitxat unes campanyes humanitàries que es dirigeixen cap a un nou marc, en el qual la iniciativa privada cada cop tindrà un major ressò vers les malferides actuacions estatals.