Barraquisme, mediocritat i indolència

Tant és així que la humanitat ha decidit aplegar, deixar enrere la ruralia i instal·lar-se a la ciutat tot amb vista a avançar en el seu camí. Dit això, no cal oblidar que a hores d’ara l’estat de maduresa assumit per aquesta obsessiva tendència urbanita no és el mateix a tots els continents. Així, mentre que Europa i Amèrica (sobretot, EUA i Canadà) ja estan urbanitzades, Àfrica i Àsia estan immerses encara en una fase de creixement exponencial. Precisament, en aquestes dues regions l’enquistament de l’èxode rural, unit als increments de la natalitat i a l’arribada desmesurada de refugiats han fet d’alguns d’aquests suburbis vertaderes clavegueres laberíntiques. El sociòleg Zygmunt Bauman dibuixa amb encert aquests espais amb un parell de paraules: "immensos sementers de problemes globals".

Sigui com sigui, la virulència de les xifres dóna comptes de la magnitud de la qüestió; de fet, actualment més de 1.000 milions de persones sobreviuen en barraques al món, barraques que en algunes ciutats arriben a abraçar més d’un 40% dels seus habitants –valgui com a exemple algunes ciutats de l’Índia, com ara Puna–. Amb tot, girar la mirada cap a l’endemà no implica res més que xafogor i angoixa. En aquest sentit, algunes previsions malthusianes prediquen que en només dos decennis la població resident a aquests indrets fregarà els 2.000 milions de persones a la Terra.

De seguida, la banalitat obliga a qüestionar-se qui gestiona aquests nierons de mediocritat. Tanmateix, parlam d’espais els quals solen ser propietat de l’Administració (voreres de vies de tren o carreteres, vessants de muntanyes, barrancs, etc.) que són ocupats espontàniament sens cap tipus de suport legal. Emperò, tot i ser àrees de titularitat pública, qui marca el destí de les ciutats de barraques són les màfies. Thierry Paquot, filòsof francès, emfatitza en un dels seus darrers treballs sobre el pes que moltes d’aquestes bandes han assumit en aquests suburbis, suburbis on segons aquest observador han absorbit progressivament tasques pròpies de l’Administració; subministren aigua o electricitat als habitacles de la zona, "lloguen" barraques als nouvinguts, recapten impostos, etc.

Endemés de la marcada jerarquia, l’esdevenir del barraquisme transcorre en paral·lel a altres fenòmens com ara la delinqüència, la droga o la criminalitat. Altrament, seria bo no deixar enrere les incisives campanyes de reclutament que moltes organitzacions religioses –islàmiques, evangèliques, etc.– i/o agrupacions polítiques –el moviment nacionalista Shiv Sena, als suburbis de Mumbai– han fet i encara fan entorn d’aquests guetos.

Tal vegada, "intervencions policíaques" com ara la feta fa unes setmanes a Son Banya o les efectuades al poblat de la Cañada Real a Madrid han donat mostra només de la punta de l’iceberg, una punta tendent a la fusió a Occident on el fenomen esdevé gairebé residual, emperò que continua engreixant a passes de gegant a la resta del món. Just fa uns dies, en una conversa vaig escoltar que algú afirmava que les màfies són el braç de l’Estat allà on aquest no arriba. És ben cert.

Estudis fets per algunes ONG confirmen les elevades xifres de persones que pateixen patologies com ara les depressions, alcoholisme, insomni, agressivitat, etc. en aquests racons orfes de qualsevol atenció pública. De ben segur aquest no sigui un problema tan coent com l’omnipresent canvi climàtic o les amenaces nuclears coreanes, però el seu silenci no hauria d’amagar la indiferència general amb la qual continuen avançant milions de persones al món.