El Líban aparca les armes

Sembla que l’esclat de guerra civil que sofreix Beirut des del 7 de maig, que ha provocat 82 civils morts en tres setmanes, ha donat un impuls a les estancades negociacions entre la majoria política d’orientacions pro Estats Units i la facció pro Síria d’Hezbollah. Per fi, arriba l’acord a Doha, amb l’aprovació dels pares ideològics i de la resta de països àrabs.

És aquest un conflicte que ve d’enrere, però que s’havia fet més cru els darrers devuit mesos en un país que estava descapçalat, a causa dels continus ajornaments de les eleccions presidencials. Tot començà quan el Govern decidí llevar al sector xiïta el control que tenien sobre els aeroports, fet que féu esclatar la resposta violenta.

L’acord, qualificat per fonts de la majoria parlamentària i l’oposició com una fórmula «sense vencedors ni vençuts», compromet les dues parts a "no tornar a utilitzar les armes, sota qualsevol circumstància, per aconseguir objectius polítics".

Una promesa que té un brillant ressò a pamflet de bones intencions, però que resulta tal volta un poc arrsicada tenint en compte que el candidat pactat per dur endavant el país és l’actual cap de l’Exèrcit libanès, Michel Suleiman. L’esperat pacte, tant per la comunitat internacional com per la població civil, fou anunciat ahir oficialment en la sessió de clausura del diàleg interlibanès, iniciat dissabte passat a la capital qatariana després dels enfrontaments.

En aquest sentit, el Parlament libanès durà a terme una sessió extraordinària per elegir Suleiman, com a president del país, posant fi al buit institucional que viu el Líban des de novembre passat. L’oposició sembla cedir però tan sols ho pareix. El Govern estarà compost per 30 membres, 16 de la majoria, 11 de l’oposició –el terç més un, que permet als opositors el dret a vet–, mentre que els tres restants seran nomenats pel president.

Aquest dret no és gratuït, i augura noves confrontacions, encara que per ventura ocuparan només les meses del Parlament.

La crisi libanesa es remunta a l’any 2005 amb l’assasinat de Rafic Hariri, les conseqüències polítiques del qual es varen agreujar amb la guerra amb Israel el 2006. Decididament, la societat libanesa mereix la pau.