Dolor

Frida mai no va ser la mateixa després de l’accident de trànsit. Paradoxalment, però, no per culpa de les conseqüències físiques de l’atropellament, que no foren greus. I és que, veritablement, fou el cervell el que quedà danyat per culpa del sinistre. Habitualment un succés traumàtic, físic o psíquic, pot alterar el procés cerebral que percep sensacions, com ara el dolor. Així és com comença la fibromiàlgia, una malaltia d’escassa visibilitat social però terriblement dolorosa.

No debades en diuen la malaltia invisible. Els símptomes que patí la misteriosa Frida Kalho (1907-1954), pintora mexicana i revolucionària de la sexualitat, apunten indubtablement cap a la fibromiàlgia. L’autoretrat que il·lustra aquesta plana, asseguren els reumatòlegs Manuel Martínez-Lavin i Mari Carmen Olivo, representa de manera adequada l’estat de patiment d’una malalta per fibromiàlgia.

Dolor crònic, profund i difós; fatiga, trastorns del son, mal de cap permanent. Uns símptomes difícils de diagnosticar, ja que cap prova orgànica no els pot detectar. D’aquí que, dins el món de víctimes, es consideri una malaltia invisible. Només una prova, ara per ara, indica que la persona la pateix. I és ben senzilla. Et mors de dolor quan t’acaricien, ni que sigui amb suavitat, alguns punts corporals? Aleshores, es pot patir fibromiàlgia. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el cos humà té 18 punts crítics. Si es manifesta dolor en 11 d’aquests, ja es pot parlar d’aquest mal.

I no pel fet que sigui desconeguda és inexistent. Només a Balears són prop de 27.000 els ciutadans que en pateixen. Els més militants, de fet, fundaren l’Associació Balear de Suport a la Fibromiàlgia (ABAF) el 1996. Entre aquests es trobava Margalida Pasqual Aguiló: veterana del moviment antinuclear, primer; del feminisme, després, i de tantes altres causes pendents per a la humanitat.

El 1995 l’havien operada dels genolls. Sortí amb èxit de la intervenció però, com ja succeí a Frida Kalho, mai no tornà a ser l’antiga Margalida. Patí un brot de dolor. I els mesos de recuperació passaren entre llàgrimes i el fum de les cigarretes, l’únic vici que tenia i que ja abandonat. Llavors Margalida inicià una fugida cap endavant, ja que, en sentir-se culpable, i fins i tot inútil, mirava de fer-ho tot per ella sola. «Caminar cap a la autosuficiència, que és el que fem totes», explica ella. A l’ABAF, però, treballen per deslligar-se d’aquesta sensació pessimista. «Assumim que patim una malaltia i cercam maneres de millorar la nostra qualitat de vida».

Tanmateix, no sempre ha estat fàcil. «Moltes persones venien a la seu cercant ajuda mentre duien quatre pegats de morfina a la pell». No cal dir que els medicaments, tant si són relaxants musculars com antidepressius, perden efectivitat si es prenen indiscriminadament. Tanmateix és cert que als afectats no els falten motius per polimedicar-se, ja que gairebé no poden treballar a causa del mal. Reivindiquen, per això, l’adaptació dels llocs de feina a la seva patologia. «No caritat, no! Tan sols adaptació!», matisa Margalida.

Però té un cos de ferro. O almenys ho intenta. A casa seva encara tenen al cap aquell viatge a la localitat aragonesa de Tauste. «Com que eren les festes del poble, hi havia una cursa de vedelles i, és clar, hi vaig entrar a córrer», explica. I fa un riure ben sincer perquè, malgrat que vulgui partir cap a casa per posar-se una bossa d’aigua calenta al cap, Margalida és feliç. Està fotuda, mai no deixarà d’estar-ho, però ara ja riu.