Breu història de les lluites a Terra Santa

És sempre difícil posar una data d'inici a un conflicte. El 1881 hi ha la primera aliyá, la primera gran onada d'immigració jueva cap a Palestina. Al llarg del temps, s'anaren succeint altres onades d'immigració, produïdes per les persecucions que anirien sofrint els jueus a Europa.

El punt àlgid arriba amb el triomf del nazisme. El 1940 els jueus eren prop del 30% de la població de Palestina, en aquella època, territori sota Mandat britànic. La potència colonial, que fins llavors havia vist amb bons ulls la immigració jueva, es veié incapaç de gestionar la violència entre les dues comunitats, enfrontades per la possessió de la terra. Gran Bretanya abandonà Palestina el 1947 i posà en mans de l'ONU la resolució del conflcite.

L'Assemblea General de Nacions Unides aprovà un pla que establia la divisió de Palestina en dos estats independents, amb una porció de territori similar per a cadascú. Jerusalem quedaria com una ciutat internacional gestionada per Nacions Unides. Només fer-se pública la resolució, la Lliga Àrab afirmà que portaria a terme les accions que fessin falta per tal que no es portàs a terme.

I efectivament, el 14 de Maig de 1948, complint la resolució de l'ONU, es proclama l'Estat d'Israel. L'endemà, els països àrabs veïns, Egipte, Irak, Líban, Síria i Jordània, proclamaren la guerra a l'estat jueu i provaren d'envair-lo. Les tropes àrabs, molt més nombroses, no pogueren vèncer les milícies jueves, més ben preparades i equipades.

La guerra acabà quinze mesos més tard, Israel havia augmentat un 25% el seu territori i la resta de Palestina l'havien ocupat els estats àrabs veïns. El gran perjudicat fou el poble palestí. Entre 600.000 i 900.000 palestins foren expulsats de l'estat d'Israel cap als països veïns i originaren el problema dels refugiats, encara present avui en dia, quasi seixanta anys després.

Les guerres a la zona se succeïren: el 1956, la Crisi del Canal de Suez, el 1967 la Guerra dels Sis Dies, el 1973 la Guerra del Yom Kipur i el 1982 la invasió del Líban per part d'Israel, per la presència de l'Organització per l'Alliberament de Palestina al sud. Sempre amb victòries israelianes. Mentrestant, freqüents atemptats en territori jueu per part de terroristes palestins i accions del Tsahal, l'exèrcit d'Israel, en els territoris palestins.

Hi ha hagut, però, moments en què semblava que es podria arribar a una pau definitiva. L'últim al 2004, després de la mort de Yasir Arafat, l'històric líder palestí. Titllat com «l'únic obstacle per a la pau» per Ariel Sharon. A Arafat el substituí com a President de l'Autoritat Nacional Palestina Mahmud Abbas, qui assegurà que la seva prioritat era «reactivar el procés de pau». Tasca massa feixuga. La manca de gestos per part d'Israel i la corrupció dins el seu partit, Al Fatah, li han restat suport popular en benefici de Hamas. Fa un mes, les lluites internes entre les dues organitzacions a Gaza es convertiren quasi en una guerra civil. Hamas foragità els seguidors d'Al Fatah del territori i quedà com a única organització representant dels palestins a Gaza, un dels dos territoris que gestiona l'Autoritat Nacional Palestina.

Al tradicional conflicte amb Israel, hi hem d'afegir la divisió dins els mateixos palestins. Més sofriment per a un poble que al llarg de la història s'ha vist atrapat a les lluites dels països veïns i abandonat per la comunitat internacional.