La retirada de Blair, cada vegada més prop

Ahir Blair es convertí en el segon primer ministre britànic que suma una dècada al càrrec en 100 anys. L'anterior va ser la líder conservadora Margaret Thatcher. El 1997 Blair va guanyar l'elecció amb una victòria devastadora i es va convertir després en el primer líder del Partit Laborista que guanyava tres votacions consecutives. Però la seva imatge s'ha vist entelada per la guerra de l'Iraq, un escàndol de finançament en el seu partit i la insatisfacció dels votants amb els serveis públics.

Per molt de greu que els sàpiga, els deu anys en el poder del laborista Tony Blair quedaran indissolublement associats a la guerra de l'Iraq, que molts consideren el seu error més greu, per les conseqüències tràgiques per al país i per al món en general.

L'atac contra l'Iraq, al costat dels Estats Units, justificat amb arguments que s'han demostrat espuris, com l'existència d'armes de destrucció massiva, però sobretot la seva obstinada negativa a reconèixer com ha resultat d'equivocada d'aquella decisió, ha estat a més la causa principal de la caiguda de popularitat dels laboristes.

Suïcidi
Aquesta guerra va ser també la causa de la mort de l'expert en armes del Ministeri de Defensa David Kelly, que es va treure la vida per juliol de 2003 després d'haver-se divulgat des del Govern el seu nom com a font d'una notícia treta per la BBC que acusava l'Executiu laborista d'haver exagerat les proves contra l'Iraq per justificar-ne la invasió.

Així mateix, els crítics de Blair destaquen el fet que el líder d'un partit associat durant anys amb la pau i amb el desarmament unilateral hagi estat el primer ministre sota el mandat del qual la Gran Bretanya ha participat en un nombre major d'accions de guerra: des dels primers bombardeigs contra l'Iraq en l'operació Guineu del Desert fins al de Sèrbia, i en les guerres de l'Iraq i de l'Afganistan.

El seu proamericanisme, criticat no tan sols pels humoristes de tots els colors, que l'han representat repetidament com el «canet d'aigües» del president George W. Bush, li ha valgut acusacions de servilisme, que ell, tanmateix, sempre ha rebutjat.

Fins i tot el líder actual dels conservadors, David Cameron, en qui molts veuen un futur primer ministre, ha criticat el seu proamericanisme unilateral, és a dir, una «relació especial» amb els Estats Units que ha fet a Londres dir moltes vegades «amén» a tot allò ja decidit per l'Administració més conservadora del segle.

A més, Blair es va negar a reconèixer en contra de tota evidència que la guerra de l'Iraq al costat d'Estats Units tingués res a veure amb els sagnants atacs terroristes del 7 de juliol de 2005 a la capital britànica i amb els frustrats dues setmanes més tard. Aquesta actitud ha enfurismat encara més els seus crítics i és una de les causes de la caiguda contínua dels laboristes en les enquestes.

Però, igual que va succeir als Estats Units, aquests atacs i el perill terrorista en general han servit al líder laborista per intentar retallar, a poc a poc, moltes de les llibertats tradicionals que s'han associat de fa segles amb la Gran Bretanya.

Més blanc que blanc
Quant als escàndols i a la corrupció, des de la «venda» de títols honorífics a les mangarrufes immobiliàries de la seva esposa, el Govern de Tony Blair s'ha vist esquitxat de casos que han posat en dubte la seva promesa electoral de ser «més blanc que el blanc».

La seva pròxima retirada del poder es veurà marcada, si més no, per un fet històric: haver estat el primer cap de Govern que ha estat interrogat almenys dos pics per la Policia.

Juntament amb diversos dels seus col·laboradors, que s'enfronten a càrrecs criminals, Blair ha estat interpel·lat per Scotland Yard en relació amb un cas de canvi de títols com el de lord a canvi de préstecs a baix interès al Partit Laborista, abans de les eleccions de 2005.