Els cubans que mostren absoluta lleialtat al castrisme reconeixen que «és possible que l'oposició tingui el suport del 20 per cent de la població, però no més». En tot cas, miren més cap a la Unió Europea que als Estats Units com a model de futur. Temen els nord-americans, però no el Vell Continent. Tampoc no veuen els espanyols com a enemics.
La historiografia oficial cubana ha fet un tomb en els darrers anys. Ara, quan analitzen el procés d'independència de 1898 no presenten els espanyols com a enemics dels cubans. Només ataquen els seus dirigents, com el cas del general mallorquí Valerià Weyler, però no els soldats, dels quals reconeixen «el seu valor» durant aquella lluita. També destaquen les paraules de José Martí, que considerava els cubans d'origen espanyol com a «germans», i destaquen que alguns d'ells combateren en les files cubanes. La historiografia cubana actual recorda una refrany africà: «Si no saps on vas, recorda, torna als orígens».
De fet, Espanya és un referent fins i tot per als que volen partir. Un taxista afirma: «Jo som llicenciat en Dret però m'he de guanyar la vida a amb un vehicle. La meva dona és metgessa anestesista. Aquí no guanya quasi res, mentre que a Espanya ens diuen que guanyrà 8.000 euros mensuals. Volem partir cap a Oviedo, però abans ella ha de pagar la seva carrera fent feina per a l'Estat durant cinc anys».
De fet, l'escassesa és el factor determinant de la gent de l'Havana. És una societat contradictòria. Tenen les cases brutíssimes (no són seves, sinó de l'Estat) però pels carrers es veuen ciutadans fumigant. No els preocupa la brutor. Dijous de la setmana passada havia de ser asfaltat el «Paseo del Prado», però només va ser quitranat, i així el deixaren durant dos dies. Tot el passeig s'omplí de trepitjades negres.
Però han après a subsistir. Per totes bandes es venen entrepans a dos pesos (el sou mitjà mensual és de 250). Amb la calor que fa, es poden passar moltes hores al carrer, contemplant vianants i turistes per pocs doblers.
Han fet de l'escassesa un modus vivendi.
El negoci del sexe també s'ha convertit en una manera suplementària de guanyar doblers. Una «jinetera» accepta parlar per vint dòlars. Afirma que de dia fa feina de cuinera a un Ministeri i que li paguen 225 pesos mensuals. Guanya molt més el vespre. Encara no ha començat l'entrevista, en ple carrer, quan la crida un policia. Des de lluny sembla com si li reclamàs doblers. Sempre que hi ha «jineteras» pel Malecón o llocs propers. Hi ha policies que vigilen discretament.
Les consignes castristes mantenen la moral dels defensors de la seguretat de l'Estat. Però també saben que l'economia de mercat, inclosa la prostitució, creix pertot.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.