En el debat sobre les opcions de futur de la humanitat derivades de la globalització s'ha posat sobre la taula la qüestió del model alimentari i agrari. Diversos moviments socials d'arreu del món han utilitzat l'expressió «no et mengis el món» per respondre a les propostes ultraliberals fetes dins el marc de l'Organització Mundial de Comerç (OMC).
A l'OMC hi ha fortes pressions per eliminar les fronteres comercials en benefici del grup de multinacionals que controla el comerç agrari mundial. No pensen igual la majoria de moviments pagesos del món. Peter Rosset, investigador del Centre d'Estudis pel Canvi en el Camp Mexicà, fa poc escrivia: «Pels camperols d'arreu del món, tant en els països del sud com en els del nord, tot comerç lliure és una sentència de mort».
De la cimera de l'OMC, celebrada a Hong Kong el desembre del 2005, en sortiren diversos acords comercials, però qüestions com la promoció del desenvolupament sostenible, la reducció de la pobresa o l'increment de l'ocupació ni tan sols es tocaren. Els debats sobre aquestes i altres qüestions s'ajornaren per l'abril del 2006.
El març d'enguany, líders agraris de 51 països manifestaren la seva oposició al domini que exerceixen els grans exportadors agraris en les negociacions de l'OMC. Segons ells, desarmar les polítiques agràries nacionals, beneficiarà, sobretot i en primer lloc, les grans explotacions comercials i les empreses multinacionals dels països avançats i no els països pobres. Els dirigents pagesos recordaren que aquesta ronda de negociacions és la «Ronda del desenvolupament» i no la «Ronda d'accés al mercat». També digueren que tots els països han de poder garantir la seva sobirania alimentària. La sobirania alimentària és el dret de tots els pobles a poder definir el seu propi sistema de producció, distribució i consum d'aliments. És el dret dels pobles rurals i indígenes a tenir accés a la terra, a poder produir pels seus propis mercats locals i nacionals, i a no ser exclosos d'aquests mercats per la importació feta per les empreses transnacionals. I també és el dret dels consumidors a disposar d'aliments sans, accessibles, culturalment apropiats a la seva gastronomia, a la història culinària del seu país i produïts localment.
Les pressions del món neoliberal per fer que desaparegui la política agrària europea són de cada cop més fortes. Davant la perspectiva que hi pugui haver més concessions de banda de la UE, un grup de 15 països comunitaris enviaren als negociadors comunitaris a l'OMC un comunicat exigint fermesa i no més concessions que les realitzades. Si els europeus volen mantenir una producció agrícola a Europa necessiten una política agrícola europea.
El pretext que l'aixafament dels mercats nacionals és la condició del desenvolupament dels països pobres no se sosté. El comerç mundial de productes agraris, sobretot, es desenvolupa entre països rics (de l'ordre del 70%). D'altra banda, la major part de produccions dels països en vies de desenvolupament se centren en conreus com el del cafè, cacau o fruites tropicals, en els quals no troben barreres aranzelàries. I resulta sospitós que es vulguin desarmar les polítiques agràries europees quan la UE és la major importadora mundial de productes agroalimentaris dels països pobres (43.000 milions d'euros el 2000: tant com la suma de Japó i els USA!).
No és cert tampoc que el lliure comerç absolut redueixi els preus finals als consumidors. Ben al contrari: els preus dels productes bàsics produïts pels agricultors baixen i els que paguen els consumidors pugen. El preu del cafè entre 1974 i 1993 descendí en un 18% i el preu final al consumidor augmentà un 240%. A l'Estat espnayol la diferència entre els índexs de preus a l'agricultor i al consumidor s'han doblat entre 1997 i 2003. La causa radica en el control monopolístic de les empreses de distribució alimentària que marquen a la baixa els preus de la seva compra i a l'alça els de la seva venda.
Tanmateix, en el mes d'abril va ser impossible assolir un acord sobre les modalitats de negociació, tal i com s'havia acordat a Hong-Kong. El debat segueix i els moviments pagesos han deixat clar que no és fomentant l'agroexportació que es podrà treure de la pobresa els països menys desenvolupats, sinó permetent-los arribar als seus propis mercats, de cada cop més dominats per les multinacionals.
