El país més ric té 37 milions de pobres

L'any passat, segons estadístiques del Govern, 1,1 milions de nord-americans caigueren per sota de la línia de pobresa. Aquesta xifra equival a tota la població d'una ciutat com Dallas o Praga. Des del 2000, les files de pobres als EUA han crescut any rere any en un total de gairebé 5,5 milions. Fins i tot els optimistes veuen poques possibilitats que la xifra baixi, malgrat el debat sobre la pobresa que prengué impuls per les imatges de l'huracà Katrina, que mostraren una veritat nua de l'estil de vida als EUA poques vegades exposat a la visió global.

El president que va fer la declaració de guerra va ser Lyndon Johnson. «Desafortunadament, molts nord-americans viuen en els límits de l'esperança, alguns a causa de la seva pobresa i altres pel seu color, i massa per ambdues causes. Aquesta administració declara una guerra incondicional a la pobresa als Estats Units».

Això fou el 1964. Aleshores, un 19 per cent de la població dels Estats Units vivia per sota de la línia oficial de pobresa. La taxa va disminuir en els següents quatre anys i el 1968 es mantingué en 12,8%. Des de llavors ha fluctuat poc. L'any passat va ser del 12,7%, una prova que la pobresa és un problema crònic.

L'estat de la pobresa als Estats Units és mesurat una vegada a l'any per l'Oficina del Cens. L'informe estadístic de 70 pàgines usualment proveeix informació per als estudiosos acadèmics, però rarament és objecte d'un ampli debat públic o toca delicats temes emotius i menys serveix per a un documental a la televisió. Però aquest no ha estat el cas del 2005.

L'informe coincidí amb Katrina, el devastador huracà que matà més de 1.100 persones als estats de Louisiana i Mississipí. La cobertura en viu de la televisió, amb escruixidores imatges de mort i desesperació a Nova Orleans, mostrà en un brutal primer pla el que els fulls quadriculats de l'Oficina del Cens no poden transmetre.

Les imatges que esgarrifaren el món, avergonyiren molts de nord-americans i portaren a fer comparacions amb les condicions de vida als països en desenvolupament, des de Somàlia i Angola fins a Bangla Desh. Les escenes de Nova Orleans mostraren els negres pobres pregant per ajuda. Els encarregats del rescat, quan finalment arribaren a la zona, eren blancs majoritàriament.

El percentatge de nord-americans negres que viu en la pobresa és del 24,7% gairebé el doble de la taxa total de totes les races. En una ciutat sobretot negra com Nova Orleans, aquesta disparitat es tradueix entre els que tenen cotxes i diners, quasi tots blancs, que abandonaren la zona, mentre més de 100.000 negres sense cotxe quedaven atrapats.

Alguns comentaristes es preguntaven si la crisi mostrà que la segregació política, la versió dels EUA de l'Apartheid que formalment arribà al final amb la Llei de Drets Civils de 1964, tot just havia estat substituïda per una segregació econòmica. Els negres pobres en una zona de la ciutat i els blancs rics a l'altra. Un nombre d'altres ciutats dels Estats Units tenen divisions semblants, entre elles Newark, Filadelphia, Detroit, Atlanta, Baltimore, St. Louis, Oakland, Miami i la mateixa capital d'Estats Units. El veïnat d'Anacostia, la zona més pobra de la ciutat, està a només 10 minuts de la Casa Blanca, però podrien ser de dos mons diferents.

L'habitatge s'ha convertit en la major despesa individual i desenes de milers de «treballadors pobres», que reben o s'apropen al salari mínim, es veuen obligats a dormir en cotxes, cases rodadores, hostals o refugis.

La pobresa és un problema universal, com també la desigualtat. Les 500 persones més riques del món, segons l'ONU, tenen tants d'ingressos com els 416 milions més pobres. La pobresa vista en les escenes de televisió després dels huracans fou extremadament sorprenent per a bona part del món a causa de la percepció que els EUA és la nació més rica del món i terra d'oportunitats il·limitades. El salari mínim, de 5,15 dòlars a l'hora, no és suficient per mantenir-se per sobre de la línia de pobresa. Això no obstant, feines de salari mínim, sense pagament d'assegurança mèdica o vacances, són les úniques disponibles per a milions de persones amb educació bàsica. Les feines ben pagades a operaris poc qualificats a la indústria que elevaren el nivell de la classe mitjana han desaparegut i es continuen perdent.

Des del 2001, els EUA han perdut més de 2,7 milions de feines al sector de manufacturació. Un altre president dels Estats Units, el desaparegut Ronald Reagan, va tenir raó quan va dir el 1988: «El Govern federal va declarar la guerra a la pobresa, i la pobresa va guanyar».