«Després de l'explosió vaig pensar si era viva o si acabava de morir»

La brutalitat de la matança evidencià que els que compartien aquell espai reduït del metro londinenc havien estat víctimes d'un atac terrorista. Ahir, 24 hores després, aquesta jove menorquina que des de fa cinc anys resideix a la capital del Regne Unit es retrobava a si mateixa. Havia tornat a néixer.

Una sèrie de casualitats que Sílvia revelà l'han situada entre les persones afortunades que han sortit il·leses del 7-J. Conversam amb la menorquina en el Mander Portman Woodward, un col·legi universitari situat al barri de South Kensington, on treballa. Està tranquil·la, però té l'ànima esquinçada. Ha viscut els pitjors moments de la seva vida, que ara recorda amb serenitat. Ha apagat el mòbil, que no deixà de sonar des de dijous. Ha deixat d'atendre l'allau de telefonades de periodistes de tots els mitjans de comunicació, i el seu enllaç amb Menorca ara és el seu pare, Antoni Mascaró, que pertany a una coneguda saga d'empresaris de la indústria del calçat de Ferreries.

La mirada adolorida i els gests sobris de Sílvia Mascaró transpuen la cruesa del drama que ha viscut. Parla des de la maduresa de la mort propera, dels esquinçadors crits de dolor dels qui quedaren mutilats, de l'olor acre i espès que envaí l'espai tancat del subterrani de Londres en aquell matí humit de juliol, del sentiment íntim d'una desaparició física de la qual aconseguí, afortunadament, escapar. Entre les seqüeles, una lleugera sordesa per l'impacte de la detonació.

-Sol emprar la mateixa línia de metro per acudir al treball?
-No és habitual. Arribava tard i havia d'escollir entre la línia de Piccadilly i la de Victòria. No vaig poder accedir a aquesta perquè els vagons estaven congestionats. Allà no va ocórrer res. En canvi, em vaig embarcar on van ocórrer els atemptats. A l'estació de King's Cross, després de baixar diversos passatgers, vaig seure amb una altra al·lota perquè quedaren dos seients buits. Al final, tot és qüestió de sort, perquè aquesta al·lota va sofrir profundes ferides al cap i a la cara. Jo podia haver ocupat el seu lloc, i en aquest cas estaria greument lesionada.

-Com va viure el moment de la deflagració?
-Tot succeí en segons. Primer, un soroll ensordidor, després un gran silenci. El metro quedà aturat, tot a les fosques. El meu cos s'estremí com si m'estigués electrocutant. Eren les ones expansives. Vaig pensar que havia mort i que les cames s'havien convertit en cendres, però vaig tocar i vaig veure que estava sencera. A poc a poc vaig anar recuperant la consciència, però allò s'havia convertit en un horror, pels crits, el caos i l'olor que ho envaïa tot.

-Éreu a les fosques?
-Si, sentia que algú des del terra em tocava les cames; era l'al·lota que seia al meu costat, que havia sortit llançada i sagnava pel cap. En realitat estàvem dins d'un tub metàl·lic, amb les portes tancades hermèticament. No podíem moure'ns, era anguniós.

-Sensació de por?
-Molt pànic, perquè tenia el convenciment que anava a explotar una altra bomba en qualsevol moment. La temperatura era molt alta, i també pensàvem que moriríem cremats. Amb els telèfons mòbils il·luminàrem i descobrírem persones inconscients, també morts. Hi havia un home que cridava «where is my leg?», (on és la meva cama?).

-Quan temps vau tardar en sortir?
-L'explosió es va produir a les 8'50 hores. Romanguérem més de deu minuts tancats, i després estiguérem caminant per l'interior del túnel durant uns altres deu minuts, fins a arribar a l'estació. Ens portaren a un hotel i haguérem de marxar per un avís de bomba. No havia corregut tant com aquell dia.