Arafat féu alta política a Mallorca

Kreisky, que gaudia d'un gran predicament dins la Internacional Socialista i era amic personal de Felipe González, féu una gran tasca en defensa de la causa palestina. Les visites d'Arafat a Mallorca per parlar amb ell de «qüestions generals del Pròxim Orient» suposaven en realitat un cop d'imatge a favor d'Arafat i la seva causa per part de l'esquerra europea.

Les visites d'Arafat es feien enmig d'un espectacular desplegament de seguretat i un enorme secretiste sobre l'itinerari i l'hora en què el rais s'entrevistaria amb Kreisky. Els periodistes que muntaven guàrdia a les portes del xalet eren vigilats per la guàrdia de seguretat d'Arafat. Si en veien un amb un diari plegat, discretament demanaven que els el deixàs llegir. En realitat, volien saber si aquell diari contenia cap «objecte perillós».

Les declaracions d'Arafat eren sempre molt semblants: «Pau per al Pròxim Orient», «la lluita del poble palestí continuarà fins al final» o «el Govern israelià no pot donar l'esquena a la realitat». Quan Arafat partia a tota pressa amb la comitiva de vehicles, sortia l'afable Kreisky per ratificar les afirmacions del rais. L'excanceller, ja jubilat, tenia les mans lliures per poder dir el que els seus col·legues amb responsabilitat de poder no podien afirmar tan a les clares. La política de força i fets consumats del Govern de Tel Aviv era criticada amb fermesa.

El desembre del 1984 s'ocasionà un terratrèmol periodístic quan es va saber que a Mallorca es duria a terme una cimera entre Gaddaffi -aleshores ferotge enemic de Washington- amb Arafat i Felipe González. Arribaren corresponsals de pertot. Finalment vingué Gaddaffi a parlar amb González, però Arafat no hi assistí. Gaddaffi es mostrà molt crític amb el president nord-americà, Ronald Reagan, que no gaire després atacà Líbia amb tres portaavions.

Les darreres visites d'Arafat a Mallorca foren per particiapr a la Cimera de Formentor el 2000 i el 2001. També repetí la paraula «pau» sempre que va poder. Allà es produí l'estreta de mans amb el ministre d'Exteriors israelià, Simon Peres. Aquest, d'ideologia socialista i molt preocupat pel pes que anaven adquirint els falcons ultrareligiosos jueus a Israel, volia un enteniment que evitàs un bany de sang.

Això quedà palès a Formentor, però era més una esperança que una realitat. De fet, el mateix Arafat de fa tres o quatre anys ja era un líder amb moltíssimes dificultats per controlar l'ala dura de la seva pròpia organització i les faccions palestines més radicals. El rais i Peres tenien, en conseqüència, moltes coses en comú. Perquè al Pròxim Orient el que es preparava era la Intifada per un costat i el triomf de les tesis bel·licistes de Sharon i Netanyahu.

A Formentor, Arafat també es va entrevistar amb José María Aznar, però les rialles i estretes de mans no amagaven l'actitud real del president espanyol, cada cop més alineat amb les tesis de George Bush de no fer excessives concessions als palestins.

A Formentor hi va haver foto «històrica»: Arafat-Mubarak-Aznar i Peres. Però tot era de cara a l'exterior. La paraula pau, que repetien l'un i l'altre, acabà per deixar de tenir sentit. Mentrestant, Arafat es fotografiava amb l'aleshores president del Govern, Francesc Antich, i mostrava una rialla cada cop més forçada. Era com si intuís -o ja sabés- que Palestina avançava de manera implacable cap a la proliferació d'atemptats suïcides, d'operacions de càstig als camps de refugiats i del començament d'un enfilall d'insults i expressions d'odi entre palestins i israelians que no s'han aturat fins als nostres dies. Arafat deixava entreveure la seva lucidesa per sota de les seves paraules tòpiques que havien esdevingut buides de tant de repetir-es.

Qui també intuïa el desastre era el desaparegut Bruno Kreisky. Una vegada, en els anys vuitanta, digué a un periodista: «Aquest Reagan fa casinus capitalismus», indicant que «concep l'economia com una constant aposta de les grans empreses, cada pic més poderoses, mentre la gent pretén fer-se rica amb la borsa en comptes de pensar en la laboriositat i la producció».

El Kreisky de la xerrada amb Arafat a la Costa d'en Blanes es veia a venir un món cada vegada més agressiu i violent, encara que, com ningú, no s'esperava un atac contra el cor decasinus capitalismus com el que es produí l'11 de setembre del 2001. Arafat i Kreisky coincidien en la necessitat de frenar Israel com a punta de llança dels Estats Units al Pròxim Orient i mitigar així l'odi dels àrabs envers Occident.