L'assassinat del president John F. Kennedy, del qual avui es compleixen 40 anys, truncà el somni de «Camelot» i tornà a la realitat una generació idealista que s'havia proposat fer progressar el món i guanyar la Guerra Freda de manera pacífica. L'aniversari del magnicidi més obscur de la història recent, a més de generar commemoracions de tot un país, està tornant a posar sobre la taula quant de mite hi ha al voltant de Kennedy i quant de realitat en la seva gestió.
Alguns historiadors dels Estats Units el situen com el tercer millor president que ha tingut mai el país, però per a alguns analistes, com Stephen Hess, del centre d'estudis Brookings Institution, aquest lloc és exagerat. «Crec que això es deu exclusivament a la manera en què morí: jove, de manera tràgica, i a la televisió», assenyalà Hess, un veterà analista l'experiència del qual es remunta a aquella època.
El demòcrata Kennedy arribà al poder, el gener del 1961, després d'una disputada elecció que li donà la victòria sobre el vicepresident republicà Richard Nixon, a la primera campanya televisada a gran escala, en la qual el guanyador desplegà àmpliament el seu atractiu davant de les càmeres. La seva victòria fou també la d'una generació que cercava un canvi respecte als EUA dels anys 50, a favor d'una sortida pacífica a la Guerra Freda i el final del pànic a un conflicte nuclear que destruís el planeta.
Així, el primer president catòlic dels Estats Units cercà una entesa amb la Unió Soviètica, creà el Cos de Pau per tractar de frenar de manera pacífica l'extensió del comunisme als països en desenvolupament i tractà de llançar una nova política cap a Amèrica Llatina. A més, Kennedy fou el president de la posada en marxa a gran escala de la cursa espacial i qui fixà l'objectiu de dur un home a la Lluna.
Era una època optimista, gràcies a la bona marxa de l'economia i als avenços mèdics, com el descobriment i l'aplicació massiva de la vacuna contra la poliomielitis, que oferien a la humanitat esperances de poder arribar als confins de la «nova frontera», el terme encunyat per Kennedy. I a més, Kennedy, la seva esposa Jackie, i la resta de la família oferien un nou tipus de glamour, sàviament explotat, que anunciava un president d'una nova generació per a una època també nova.
Era el mític «Camelot», el terme amb el qual la premsa i el país definiren després aquesta Presidència, marcada per un mandatari atractiu, jove i modern, que es resistí a les convencions desfasades, ja que no feia servir capell i duia els cabells llargs, en comparació amb el que s'usava a l'època. Tanmateix, la lluna de mel li durà molt poc al Govern de Kennedy, que hagué d'implicar-se a fons a la defensa dels drets fonamentals de la minoria afroamericana, que començava a demanar per a si la llibertat que els Estats Units pregonaven a la resta del món. En tres ocasions, Kennedy es plantejà enviar soldats als estats meridionals on els governadors es negaven a donar als negres els mateixos drets que als blancs.
A més, la crisi del mur de Berlín (1961), la frustrada invasió de Cuba a Bahía Cochinos (1961), la crisi dels míssils de Cuba (1962), i el mal resultat de la cimera amb el líder soviètic Nikita Khrushchev mostraren que la crua realitat exterior seria difícil de canviar. Confrontat amb aquesta situació, Kennedy començà la progressiva implicació del seu país al Vietnam, on la guerra es convertí en el pitjor malson que els Estats Units sofriren en diverses dècades i llançà a escena a una nova generació, la dels pacifistes i hippies. El 1963, l'any del seu assassinat, un total de 123 soldats dels EUA moriren al Vietnam, i la xifra pujà a més de 1.900 cap al 1965, en una escalada que costà al país més de 50.000 vides i causà una molt greu fractura social.