No hi hagué atacs amb armes químiques, ni «guerra dins de la guerra entre Turquia i els kurds», ni crisi de refugiats, ni destrucció massiva dels pous petroliers, ponts o preses, i tampoc una sangonosa lluita urbana com a Stalingrad. Fou l'Iraq el ca que no mossegà?
Ara que els experts en guerra química dels marines converteixen equips de descontaminació en dutxes calentes per a les tropes, els pitjors escenaris pronosticats abans de la invasió dels Estats Units i Gran Bretanya a l'Iraq semblen ridículament exagerats. I encara així, els estrategs militars dels Estats Units diuen que si no hagués estat per la rapidesa del seu avenç i la potent combinació d'armes, aquests escenaris de guerra podrien haver ocorregut.
El comandant de les forces invasores, general Tommy Franks, aplicà moltes de les lliçons que aprengué en el conflicte a Afganistan el 2001. Entre aquestes figurà un ampli ús de les forces d'operacions especials, equips de 10 o 12 persones, qui -d'acord a una font- encetaren «una guerra de guerrilles pel seu compte».
«Les operacions de les forces especials (...) varen destruir centres de comandament i control, varen prendre la infraestructura petrolera, els aeroports, varen començar a establir una presència dins de Bagdad i a obtenir la informació sobre els blancs», explicà Michael O'Hanlon, de la Institució Brookings.
En un encontre amb la premsa sobre la guerra a Washington, O'Hanlon digué que la juxtaposició de les idees del secretari de Defensa Donald Rumsfeld d'«innovació i operacions especials», amb la predilecció de l'exèrcit d'actuar de forma convencional, havien donat els seus fruits.
L'estructura de comandament de l'enorme maquinària militar de l'ara enderrocat president Saddam Hussein era una còpia del model soviètic: els comandants de les divisions esperaven ordres superiors, i no s'esperava, potser per falta de confiança, que prenguessin iniciatives. I per això, en destrossar ràpidament la capacitat de comandament i control de l'Iraq, les forces liderades pels Estats Units reduïren la possibilitat que arribassin a les línies del front les eventuals ordres d'usar armes d'extermini o volar ponts, preses o pous petroliers.
Els estrategs militars creuen que la seva campanya de distribució de volants pot haver influït també en el fet que els iraquians no es decidissin a incendiar pous petrolers o destruir ponts, molts dels quals, diuen, tenien explosius adossats.
La desintegració del comandament i control iraquià significà que les forces liderades pels Estats Units sempre anaren entre 48 i 72 hores per davant dels seus enemics, que mai no arribaren a tenir una imatge real del camp de batalla. I per això, Hussein, si encara era viu, probablement quedà aclaparat en veure que les tropes dels Estats Units entraren a Bagdad tan ràpidament.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.