Blair hauria dimitit si la Cambra dels Comuns no hagués secundat la guerra

Blair reconeix que el seu càrrec estava «a la corda fluixa» i que demanà als seus ajudants que preparassin la seva renúncia per si no aconseguia el suport parlamentari. En aquesta polèmica sessió, uns dos-cents diputats votaren contra la guerra, més de la meitat membres del seu propi partit laborista, que protagonitzaren la major rebel·lió contra un Govern britànic en la història.

Blair aconseguí el seu objectiu gràcies al suport dels parlamentaris del Partit Conservador, fervents partidaris de la intervenció armada. Així, el «premier» es deslliurà d'haver de dimitir, però no de passar «moments difícils», com admet en el seu primera entrevista des de l'inici del conflicte. Abans de la votació, Blair seié amb els seus quatre fills i els avisà que podia perdre el seu treball.

La seva família, sobretot la seva esposa, Cherie, i el seu primogènit, Euan, li oferiren tot el seu suport i això, junt amb la seva convicció d'estar fent el correcte, el consolà i l'ajudà a continuar. «Fou molt frustrant i increïble. Hi havia tanta gent en contra d'allò que a mi em semblava tan obvi...», reflexiona Blair, i també afegia que es disgustà «molt» quan el Consell de Seguretat de l'ONU es negà a votar una segona resolució per autoritzar la guerra a l'Iraq.

Tony Blair agraí el suport de José María Aznar, president del Govern espanyol. Ja en plena guerra, Tony Blair es preocupà perquè pensà que potser «havia calculat malament» el grau de resistència que oposarien els iraquians davant les tropes invasores. Quan s'assabentà de les primeres baixes britànique, l'envaí una «enorme sensació de tristesa». Però, en el moment en què veié per televisió la demolició de l'estàtua de Saddam, se sentí, per fi, «encantat i alleugerit». «Fou genial», conclou.