Pinochet, esplendor i ocàs d'un dictador

La Constitució que va dictar durant el seu règim, entre 1973 i 1990, permeté a Pinochet convertir-se en senador vitalici l'11 de març de 1998, un dia després de lliurar el comandament de l'Exèrcit, que va ocupar durant un quart de segle. Amb la seva nova investidura parlamentària viatjà a Europa a finals de setembre d'aquest any, sense sospitar el futur que l'esperava a Londres, on agents d'Scotland Yard el detingueren a la clínica on es recuperava d'una operació a la columna. Cinc mesos després de la seva tornada a Xile, la Cort Suprema li llevà la immunitat parlamentària i li obrí procés el jutge Juan Guzmán Tapia pels 75 assassinats i segrests de la Caravana de la Mort. Però la mateixa Cort va tancar definitivament el judici fa poc més d'una setmana, sobre la base dels signes de «demència» de l'exdictador, de 86 anys, que, alliberat de càrrecs, va renunciar al seu seient vitalici al Senat.

La renúncia es va formalitzar dimarts passat al Parlament, que té la seva seu a Valparaíso, el mateix port on Augusto Pinochet Ugarte va néixer el 25 de novembre de 1915. Després de ser expulsat per indisciplina del Seminari San Rafael, va postular a l'Escola Militar, a Santiago, on es formen els oficials de l'Exèrcit, però va ser rebutjat. En el seu tercer intent, el 1932, va aconseguir entrar-hi com a cadet. Sis anys més tard és subtinent i coneix la jove Lucía Hiriart, amb qui el 1940 contreu un matrimoni del qual naixerien tres filles i dos fills.

Quan el 4 de setembre de 1970 el metge socialista Salvador Allende és elegit president, Pinochet ostenta el grau de general, sota les ordres del comandant en cap, general René Schneider, que mor un mes més tard després d'un atemptat. El seu successor, el general Carlos Prats, renuncia el 23 d'agost de 1973 i recomana al president Allende que nomeni Pinochet per al càrrec. Designat cap de l'Exèrcit, Pinochet encapçala tres setmanes després el cruent cop que culmina amb el suïcidi d'Allende enmig del bombardeig al palau de la Moneda, l'11 de setembre de 1973.

Pinochet clausura el Parlament, proscriu els partits polítics i la Central Única de Treballadors (CUT), instaura la censura de premsa i ordena la detenció de líders esquerrans, centenars dels quals són afusellats en els primers mesos del règim, que es va prolongar gairebé 17 anys. El juny de 1974 es proclama cap suprem de la nació i el desembre d'aquest any pren el títol de president de la República, amb el qual governarà fins l'11 de març de 1990. Amb altres dictadors del Con Sud, organitza el pla Còndor, per eliminar els opositors polítics més enllà de les fronteres dels seus respectius països.

Pinochet s'enfronta tanmateix al perill d'una guerra amb Argentina, el desembre de 1978, però el papa Joan Pau II accepta intervenir en el conflicte, que culminarà amb el reconeixement de la sobirania xilena sobre les illes de l'austral canal Beagle. El 5 d'octubre de 1988, la majoria dels votants en un plebiscit diu «no» a la proposta de Pinochet de continuar en el poder per nou anys més. Se celebren eleccions i guanya el líder Patricio Aylwin. Pinochet lliura el poder a Aylwin l'11 de març de 1990, però continua al capdavant de l'Exèrcit fins a març de 1998. Set mesos després parteix a Londres, sense sospitar que aquest seria el més prolongat i el darrer dels seus viatges.

Els crims que mai no admeté

Primers afusellaments: centenars de partidaris d'Allende són afusellats els dies següents al cop de l'11 de setembre de 1973.

Caravana de la Mort: l'octubre de 1973, 75 esquerrans són executats per una Caravana de la Mort que recorregué el país.

Assassinat de Prats: el general Carlos Prats és assassinat al costat de la seva esposa en un atemptat amb bomba a Buenos Aires, el 30 de setembre de 1974.

Atemptat contra Leighton: Bernardo Leighton, exvicepresident de Xile, és ferit de bala al costat de la seva esposa, el 6 d'octubre de 1976, per un desconegut a Roma.

Assassinat de diplomàtic: el cadàver del diplomàtic espanyol Carmelo Soria apareix en un turó de Santiago, el 16 de juliol de 1976, després de ser detingut per una patrulla militar.

Assassinat de Letelier: l'excanceller Orlando Letelier mor al costat de la seva secretària, Ronnie Moffit, en un atemptat a Washington, el 21 de setembre de 1976. Són empresonats dos caps de la DINA.

Els Forns de Lonquén: després d'una denúncia de l'Església catòlica, apareixen els cadàvers de 14 camperols en una mina abandonada a l'oest de Santiago, el 30 de novembre de 1978.

Cas Tucapel: el líder sindical Tucapel Jiménez apareix degollat als afores de Santiago, el 25 de febrer de 1985, després de ser capturat per agents de la CNI.

Cas Degollats: dos membres del proscrit Partit Comunista apareixen degollats el 30 de març de 1985. Són empresonats 15 carrabiners.

Cas dels Cremats: el fotògraf Rodrigo Rojas mor cremat i una estudiant resulta amb greus cremades quan una patrulla militar els impregna en combustible, el 2 de juliol de 1986.

Assassinat de periodista: el periodista José Carrasco mor metrallat el 8 de setembre de 1986.

Operació Albània: agents d'intel·ligència executen 12 membres del clandestí Front Patriòtic Manuel Rodríguez, el 15 i 16 de juliol de 1987.