Com una malaltia contagiosa, la rica Europa s'infecta a poc a
poc de l'auge de la ultradreta. França és només l'últim episodi de
l'aflorament de tot un seguit d'inquietuds que, de moment, només
són capaços de respondre els discursos demagògics dels Le Pen,
Haider, Bossi... de torn. Ara, despullats del verd militar i
disfressats d'una modernor que enlluerna, afronten a cara
descoberta, i amb solucions dràstiques però simples, problemes
similars als que van fer créixer aquesta mateixa ideologia als anys
30: la por que suposa l'amenaça al benestar de la plàcida
Europa.
Els resultats assolits per Jean Marie Le Pen a França són només
la punta de l'iceberg d'un procés de transformació a nivell europeu
que es materialitza en l'ascens de l'extrema dreta en els comicis
electorals. És el vot de la por. La immigració descontrolada que
afecta bona part d'Europa, la inseguretat ciutadana, l'atur i les
incerteses que provoca el procés de globalització o, de forma més
concreta, la construcció europea, es troben entre les causes que
expliquen l'increment de tendències feixistes, xenòfobes i
antisistema al vell continent.
El que alguns experts consideren «una malatia de la democràcia»
no és un fenomen aïllat a França. Quasi un de cada cinc electors
europeus es decanta pel populisme més antidemocràtic. Abans que Le
Pen fes saltar l'alarma, Europa va viure una primera commoció sense
precedents quan, el febrer del 2000, l'ultradretà austríac Jörg
Haider, portà al poder el seu Partit Liberal (FPÖ), que havia
conquerit el segon lloc, amb el 27% dels vots, a les
legislatives.
Al centre de la pròspera Europa, a Rotterdam, el Leffbar
Rotterdam del recentment desaparegut Pim Fortuyn, es va convertir
el passat març en el primer partit de la segona ciutat d'Holanda. A
Hamburg, el partit de l'ultra Ronald Schill es va apropar al 20 per
cent en les municipals alemanyes. A Bèlgica, el partit nacionalista
flamenc (Vlaams Blok) obtingué a Ambers el 30 per cent dels vots. I
a Dinamarca, el Danske Folkeparti arribà al 12 per cent a les
generals. Però mentre en aquests estats i a França el populisme
antidemocràtic es presenta sota la seva pròpia bandera, en altres
assoleix quotes similars amagat en coalicions de centre-dreta que
governen (a Itàlia i Àustria) o que ho podrien fer (a
Alemanya).
Amb diferències entre elles, aquestes tendències polítiques
agafen per bandera la incertesa i arrepleguen vots de tot tipus
d'electors. L'atur, l'onada migratòria i la percepció d'un
increment de la inseguretat ciutadana, sobretot, creen el clima
idoni perquè es tendeixi a centrar el debat en els inconvenients de
la immigració. La ultradreta entra de ple en aquest debat però
també s'evidencia un discurs més restrictiu en les forces de
centre-dreta. Fa poc, Aznar vinculava, com aquell que no vol la
cosa, el fenomen de la immigració amb el de la inseguretat.
L'esquerra, mentrestant, sembla no haver entès res. Les classes
obreres són les que conviuen cada dia amb la cara amarga de la
immigració. Són les que veuen en perill la seva feina i les
possibilitats de prosperar perquè creuen que cada immigrant que
arriba és una opció que perden. Són les classes que votaven
esquerres i que ara contribueixen a l'auge electoral de Le Pen o
Haider.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.